Els elogis de José Manuel Lara, president del Cercle d’Economia, a José Montilla, president de la Generalitat, durant les darreres jornades de Sitges, marca un punt d’inflexió en les relacions entre empresaris i poder polític a Catalunya, una magnífica oportunitat per veure quins són els corrents de fons.
L’empresariat català és avui un univers heterogeni que comprèn des de sectors clarament orientats a l’economia productiva -representats, entre d’altres, però no només, per patronals com Cecot-, fins a d’altres vinculats al poder financer. Els primers estan més sensibilitzats per les mancances del país, la manca d’infraestructures, el finançament, etc. Els altres, contràriament, orienten els seus esforços a obtenir rendes en forma de monopoli cedit per l’administració, perquè treballen, en la majoria de casos, en sectors regulats. Qui millor representa aquest segon sector és l’actual cúpula de la Caixa –Ricardo Fornesa, Isidre Fainé- i els seus satèl·lits, José Manuel Lara, Javier Godó, Leopoldo Rodés, Joan Rosell o Miquel Valls, dels qui el millor que es pot dir és que controlen tot el que passa a Barcelona.
Aquest grup, més algun propietari d’empresa familiar, són els que fan i desfan a l’economia catalana des de fa anys (ara donen el seu suport a l’Estatut, setmanes després “entreguen” Maragall a Zapatero en un dinar a Vilassar i proposen a Artur Mas). El seu interès ha estat sempre el connectar directament amb el poder madrileny -l’administratiu i el financer- i mai, mai, han treballat tenint com a referència el país.
Els elogis de Lara cap a Montilla -contraposats a les crítiques que en el seu moment va merèixer Pasqual Maragall- reflecteixen les preferències d’aquest nucli empresarial pel menys exigent dels presidents de la Generalitat contemporània. No és que Montilla no sàpiga què és el poder econòmic, sinó que el seu projecte de país difereix poc del d’aquests empresaris, que no és altre que el manteniment de l’statu quo, la "conllevancia". O, qui dia passa, any empeny.
Les primeres víctimes d’aquest moviment pragmàtic han estat els convergents, que ja no són vistos com l’alternativa a curt termini. Però de damnificats n’hi ha a totes bandes, també al PSC. Des dels seus inicis, el PSC va tenir al seu costat un petit nucli de gent ben connectada, advocats, economistes, gestors que, per raons d’origen social, havien estat identificats amb el maragallisme, en realitat un magma molt més heterogeni del que semblava.
La pressa de la cúpula de la Caixa per avançar la successió de Ricardo Fornesa en la presidència -tenia encara dos anys de temps per fer-ho- ha estat la manera de barrar el pas a socialistes tan notoris com Narcís Serra o Jordi Mercader, que aspiraven a fer-se forts al si de la Caixa. L’operació ha estat beneïda pel propi Montilla, que d’aquesta manera dóna un pas més en el procés de depuració del seu propi partit, al temps que s’assegura un diàleg directe amb el poder econòmic. El PSC de Montilla té un llarg historial de relacions amb el poder econòmic, sempre des d’administracions menors. Es tracta d’unes relacions que es poden qualificar de còmodes per les dues bandes. El PSC montillista mai no ha pretès arrabassar el protagonisme al poder econòmic ni condicionar-ne la seva existència o el seu comportament. Se situa sempre en una posició subalterna. El montillisme és, en aquest sentit, una alternativa barata, una low-cost de la política sense poder real ni projecte de canvi en cap direcció. És l’alternativa administrativista, ara però sense tecnòcrates. El somni per a empresaris que només pensen en Madrid.
Els que van quedar amb la boca oberta el dia que Lara va elogiar Montilla –i que gairebé se’ls desencaixa la mandíbula quan l’editor va rebre dies després la Creu de Sant Jordi- ja la poden tancar. En veurem unes quantes més d’aquestes. Això sí, entre badall i badall.
