Que la gent visqui millor ha de ser l'objectiu a perseguir per part de tots els servidors públics. Per als alcaldes, que vivim arrapats al carrer i a les necessitats que els nostres veïns ens demanen constantment, aquest és un objectiu que no es perd de vista.
La intervenció del President i del Govern d'aquest dimecres al Parlament de Catalunya per donar compte del compliment dels acords derivats del Ple sobre la Pobresa serveix per recordar-ho de nou. En aquest plenari, s'ha explicat la tasca ingent del Govern en l'àmbit dels serveis socials, la sanitat, l'ocupació, l'ensenyament… 7'5 de cada 10 euros del pressupost del Govern es destina a polítiques socials. El major percentatge que mai ha destinat el govern en aquest àmbit. Desenes i desenes d'accions orientades al gran objectiu principal: millorar la vida de la gent, especialment després d'haver viscut l'enorme sotrac que ha suposat la crisi al nostre país.
El Govern ha esgrimit la feina feta i també ha situat algunes dades de context que expliquen la millora de l'economia, la baixada de l'atur, la millora de l'ocupació, la gestió de l'emergència habitacional, l'augment de les beques menjador, el combat contra la pobresa energètica, polítiques de suport a les famílies… tot fet conjuntament amb Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i entitats del tercer sector. Evidentment, feina feta i feina per fer, perquè encara hi ha mancances i molta gent a Catalunya que necessita l'acompanyament de l'administració per aconseguir una vida digna.
L'oposició, i entra dins de la lògica dialèctica, diu que el Govern no ha fet prou i no ho ha fet prou bé. Fins i tot ens trobem en que determinats grups ho troben tot malament. No s'ha fet res bé. En fi…
Fins aquí un debat sobre les polítiques contra la pobresa d'un país normal. Però a Catalunya existeix un motiu de base que limita substancialment el marge de maniobra que té el nostre país per ajudar a la gent i lluitar contra la pobresa amb totes les garanties. El dèficit fiscal de 16.000 milions d'euros anuals, 45 milions d'euros dels catalans i catalanes que cada dia se'n van i no tornen ni en forma de serveis, ni en forma de recursos per la dependència o per als centres especials de treball, per posar un exemple. O bé les limitacions permanents amb què es troba el propi Parlament quan aprova lleis per lluitar contra la pobresa energètica o lleis d'igualtat que acaben de seguida sobre la taula del Tribunal Constitucional a instàncies del Gobierno.
I quan denunciem aquest dèficit estructural o aquest zel permanent de l'Estat cap a la legislació catalana tot seguit fem una proposta: si volem bastir un bon estat del benestar potent a Catalunya, ens cal disposar de tots els instruments, ens cal el finançament d'acord amb l'esforç del conjunt dels catalans, ens cal la capacitat legislativa, ens cal un Estat propi. I és en aquest moment que la cap de l'oposició, entre d'altres, ens renyen de forma punyent: “vostès fins i tot parlen de la independència en un debat sobre la pobresa!”.
Senyora Arrimadas i companyia, no han entès res. L'eix social i l'eix nacional són dues cares de la mateixa moneda i no acceptar-ho és voler condemnar el país, i les necessitats socials de les famílies, a limitacions insuportables. Per això volem un Estat propi, perquè la gent visqui millor a Catalunya.
Albert Batalla i Siscart
Diputat al Parlament de Catalunya
