Botran assenyala que l’ERC dels anys 30 ‘no era independentista, però l’independentisme hi va tenir un pes determinant. Sense l’acció de Prats de Molló, no reeixida militarment però sí propagandísticament, Macià no hauria esdevingut un referent de masses, tal i com va esdevenir a partir del seu judici’, i apunta que ‘hi van participar sindicalistes, periodistes, advocats o empresaris, com era el cas de Josep Irla, industrial del ram del suro’.
‘Malgrat no ser un partit de classe, com originàriament eren els grans partits de l’esquerra europea, ERC recollia la majoria del vot obrer’, sosté Botran, com ho demostra ‘el fet que obtenia els millors resultats en aquelles eleccions que tenien una alta participació popular’. Des del seu punt de vista, ‘el fet que el principal sindicat català, la CNT, no tingués un lligam partidista (tal com solia passar dins el moviment obrer europeu), convertia ERC en una mena de referent, a la pràctica, de l’electorat obrer’.
Malgrat tots els vaivens del període republicà, ‘ERC va continuar veient-se, a ulls de les classes populars, com l’única garantia de reformes progressistes’, posició que li va ser impossible de conservar després del franquisme. Segons Botran, aquest canvi es deu en part per ‘les importants transformacions demogràfiques, econòmiques i culturals que el segle XX ha portat al nostre país, comptant 40 anys de dictadura sagnant’, en part pels pactes amb el PSC i ICV, i en part perquè ‘el context internacional ens mostra una esquerra òrfena de referents, que es limita a l’alternança política amb la dreta sense realitzar canvis substancials. A diferència dels anys trenta, quan l’obra reformista dels partits d’esquerres s’inseria en la recerca de nous horitzons per a la humanitat, més o menys vinculats a la idea socialista, avui dia el paradigma ideològic dominant juga en contra de les propostes rupturistes i revolucionàries. I ERC no en queda al marge, fins al punt que sorprenem Joan Puigcercós citant Tony Blair i Bill Clinton entre els seus referents.’
Finalment, es pregunta: ‘Tornarà ERC a ser el partit hegemònic que ens dibuixaven els versos de Julià Gual?’. I afirma: ‘L’independentisme està cridat a ser el moviment que reculli les voluntats de transformacions polítiques, socials i econòmiques al nostre país, que poden arribar a ser majoritàries’, per bé que constata que ERC ‘ha perdut el monopoli de la referencialitat’ en aquest àmbit, amb l’aparició de la CUP, Reagrupament i Solidaritat, ‘que han fet forat gràcies a la manca d’una estratègia independentista a ERC’.
I conclou: ‘Ara bé, malgrat la desorientació de la direcció, és evident que la base militant d’ERC jugarà un paper important en el futur del moviment independentista, que recull els mateixos valors i desitjos que fa 80 anys van portar el poble a proclamar la República Catalana.’
