No sóc un gran aficionat a l’esport ni a la televisió, i ja d’entrada agreixo el providencial desfasament horari amb la Xina, que als que ens llevem tard ens evita hores i hores d’olimpisme, de gimnàstica rítmica per esmorzar o d’halterofília a la sopa. Els Jocs Olímpics, com a màxima expressió del culte al cos i a l’esforç físic, em semblen una pallassada selvàtica, de zoològic, vestigi antropomòrfic dels primats que anteriorment érem i que molts encara ara s’entesten a reivindicar. L’únic argument que quedava als milers d’olimpistes de comandament a distància era el de l’esportivitat, l’heroica competitivitat dels atletes, episodis de superació personal, l’exaltació de valors, suposem que bons, que en teoria aporten les competicions d’aquest estil, però permetre que els Jocs es celebrin a la Xina -persecució de drets humans, censura informativa o la manipulació d’imatges televisives a la mateixa inauguració dels Jocs- enfonsa qualsevol rastre de credibilitat que quedés a la festa olímpica.
En qualsevol cas, de tan en tan cedeixo pas al ximpanzé que duc a dins i enxufo els Jocs. I la cobertura que en fa Televisió Espanyola és depriment, tercermundista -per aquest adjectiu espero algun atac altermundi- i lamentable. Lamentable per la poca qualitat dels comentaristes, dels suposats experts desplaçats a Beijing i que paguem tots. Depriment perquè, entestats a oferir-nos les heroïcitats espanyoles als Jocs, les hores d’olimpisme acaben essent una successió interminable de derrotes espanyoles. I que consti que no em deprimeix pas la constant desfilada d’humiliacions espanyoles, més aviat em diverteix, em recorda les classes d’història d’Espanya, però em deprimeix que en un esdeveniment esportiu de la magnitud d’unes Olimpíades, amb els millors esportistes del món, a la meva televisió només hi pugui veure laments, “inexplicables derrotes” i “injustas decisiones arbitrales que siempre nos perjudican”.
I aquí és on entra el tercermundisme, que a partir d’ara anomenaré “tecnologia obsoleta” o “seguiment televisiu no d’acord als temps on vivim”. En l’era d’Internet, Youtube, l’streaming de vídeo, les plataformes digitals i el TDT, resulta inconcebible que per seguir els jocs hagi d’estar sotmès a la “tria” que facin els productors de TVE, per molt que puguin emetre competicions diferents a La primera, La 2 o Teledeporte. Hi ha desenes de competicions esportives disputant-se a la vegada d’una vintena llarga d’esports, amb absoluts cracks de les diverses disciplines, i en canvi a l’Estat espanyol cada tarda s’ha de veure el partidet de Rafa Nadal i res més. I escolta, en Nadal serà un gran esportista, estrella de la mort, darrera esperança de l’imperi, però al tennista de Manacor el podem veure cada cap de setmana per La 2 jugant a Wimbledon, Montecarlo, Dubai, Burundi o l’Open dels Estats Units. Si aquest darrer ha estat, precisament, l’any de Rafael Nadal! Si ha acaparat més hores de televisió que tots els polítics catalans junts!
Caldrà esperar als propers Jocs, els de Londres el 2012 -que ens empassarem sencers perquè el desfasament horari serà mínim- per veure algun tipus de realització més lliure, més 2.0, més d’acord als temps en que vivim, i on puguem realment veure la competició esportiva que ens vingui en gana de totes les que es celebrin al mateix moment. I ho veig una mica just, però si podem acabar animant Catalunya en alguna disciplina, molt millor!
