La nit a Plaça del poble Romaní ha començat d’hora, amb concerts de música cridanera per satisfer al públic aplegat, alternatius entre alternatius, crestes, jipis, esquins i pastors alemanys que gemeguen entre tant xivarri: el millor de cada casa. Música punk, ska festiu i sonoritats revolucionàries: per animar als aplegats, el cantant de Revolta 21 crida “cal que Barcelona sàpiga que els catalans estimem Gràcia, són els guiris els que venen destrossar-nos les festes!”. Aplaudiments eufòrics. El contrast d’aquest públic amb la clientela de la tarda és xocant: havent dinat a Romaní hi sonaven passosdobles i boleros.
La plaça és relativament esguerrada: elevada per culpa del pàrquing de sota, cal accedir-hi per unes escales en forma de grada o bé per una rampa al fons. La situaríem simètrica a Rius i Taulet però a l’altra banda de Torrent de l’Olla, arribant-hi pel carrer Siracusa, uns metres després del Bar cubà Raïm, un clàssics de Gràcia.
Malgrat els concerts, podríem dir que és quan acaben que la festa comença. Cap aquella hora, la Plaça Romaní comença a aplegar gent de tot arreu, d’altres festes carrers i places que els Mossos van desallotjant, i esdevé el reducte dels que volen més, maig del 68 versió cerveza-beer. Dalt de les grades, quatre o cinc tambors posen ritme del deliri, i cada minut que ens enfonsem a la nit som més allunyats de la realitat: som més enllà. L’ambient és màgic, especial, molt d’orgia del Perfum, amb alguna cosa a punt d’explotar, es perceben alcohols, sexes i hormones en quantitats industrials. L’atmosfera, carregada: tant porro i tanta copa i tanta birra i tant cubata a alguna banda han de portar.
Parelles embolicant-se a llengua viva, follant-se sobre que el món s’acaba, una estudiant de belles arts que pul·lula amb ales de fada a l’esquena i tot déu ballant, ballant-ho tot, tres pòdiums improvisats sobre els contenidors de colors. Una noia toca ‘La presó del rei de França’ amb una flauta-òrgan infantil, un hippie passeja la nòvia que remena alienada dalt d’un carro de la compra. De cop un grupet, 12 joves, es posen les llaunes de cerveses al cap i intenten mantenir l’equilibri entre grans riallades. 11 cerveses per terra i una rossa que guanya. Ens demana pas un noi amb un cistell, sembla baixat del Berguedà, “Rovellons o pinetells?”. Conxorxa de tribus urbanes pel referèndum matins punt no, aquí tothom riu i crida i balla per un món, el que sigui, millor o pitjor, tant li fot. L’atzar ens ha posicionat a tocar d’una cabina telefònica, que quan comença la nit amuntega llaunes de cervesa però que acabarà trinxada i amb l’auricular arrencat: d’allí on posaries l’orella en surten un manyoc de cables, i un gegant de fetge immens li atansarà al primer que passi: “Té, demanen per tu”. L’alcohol no para de fluir, i a aquestes hores són pakistanesos, sí, però també senegalesos, equatorians, xinesos i fins i tot gent de Campdevànol qui fa el negoci amb les cerveses que, cosa de la crisi, han pujat i costen euro cinquanta. Això sí, amb el permís de la noia que, recolzada a una paret, ha muntat una taula de picnic amb ampolles de licors i s’improvisa cubates de qualitat a 5 euros el tanto. A la rave dionisíaca també és possible menjar-hi, des d’entrepans catalans a samoses índies -empanades de verdures fregides- tot a euro.
L’increscendo és total, l’explosió no trigarà: la batucada toca Ritmo de la noche i tothom canta, un parell de xiulets marquen el ritme i això sembla un anunci d’alguna cosa innecessària i cara, d’aquestes imprescindibles per ser guai i molar. Modernets amb ulleres 3D mangades de l’IMAX, barrets Frank Sinatra, samarretes amb esmòquings serigrafiats, un que vé i t’enganxa un gumet a la cara, tu que t’entrebanques amb una que dorm la mona allà terra, passant de tot, entre el xivarri, de la mà passegen una parella de punks homosexuals, ell amb faldilla, ell amb xupa de cuiro on hi posa, brodat: “libera tu mente, descubre tu ano”.
Els minuts passen i no hi ha explosió. I a quarts de quatre, la transformació. La màgia que s’enretira, l’alcohol que passa de puntillo divertit a inconsciència col·lectiva. Del manyoc de cossos que dansen un noi treu la seva nòvia a coll, ben grogui la pobra, traient vòmits per la boca. Fins i tot els pakistanesos, que en teoria no beuen, van tajes. Les batucades s’han enretirat, i ara el ritme el marquen 8 o 9 “persones” que, compassadament, mamporregen amb les mans dos contenidors d’escombraries. I no és el mateix, però als congregats els serà igual, la festa és infinita i no té final. Ara són els venedors de birra multiracials, que a última hora ja liquidàvem les cerveses a euro, els que s’apunten a tocar el contenidor timbal.
A les cinc del matí un feix de llums blaves i vermelles apareix al capdamunt del carrer Siracusa, cantonada amb Torrent de l’Olla. Allí diverses furgonetes dels Mossos es preparen per iniciar el desallotjament de Romaní. De moment mitja dotzena d’agents forma un cordó a Torrent, evitant el pas a peu cap al nord del barri, impedint que la festa torni a les places ja netes. Uns quants joves s’hi encaren, “això és un estat policial” “com és possible que no pugui caminar tranquil·lament pel carrer” i d’altres comentaris per l’estil. Els Mossos repliquen educadament però amb fermesa i tensió, felins abans de saltar damunt la pressa. Diversos periodistes, tots molt joves, sobretot premsa gràfica i càmeres de televisió esperen que comenci el fi de festa.
A un quart de sis, les furgones ja han encarat el carrer Siracusa, i el joc de llums és espectacular: els Mossos possen la llum i els concentrats a Romaní la música, tamstamstams de contenidor que s’escolten perfectament a un centenar de metres. Un agent de paisà, que suposadament controla l’operació, dóna llum verda i lentes, les furgones comencen a avançar cap a la plaça. La cridòria a Romaní creix. Els Mossos avancen amb lentitud, porra en mà: tots s’han posat els cascos reglamentaris i abaixen les viseres de metacrilat. La comitiva impressiona, sis furgonetes d’antidisturbis a més dels agents de paisà, la Guàrdia Urbana també preparada per la càrrega i sanitaris al darrere, també amb el casc posat. Quan els agents són a una vintena de metres de la plaça, pels altaveus sona l’avís acústic: “Vagin abandonant la plaça per procedir a les tasques de neteja”. A l’altra banda, la multitud brogeix: les batucades amb els contenidors han cessat, i ara es troben volcats al mig del carrer, formant una barricada improvisada juntament amb capses, papeleres i els lavabos portàtils, també bolcats. Fruit d’alguna senyal que no sento, s’obren les portes correderes de les furgonetes dels Mossos i a l’instant comencen a baixar-hi ràpidament sis agents per vehicle, amb porres quilomètriques i escuts transparents, enormes, de legió romana. Corren fins a formar al capdavant de la comitiva, a la primera línia, amb els escuts endavant, mentre s’animen amb crits de “venga venga venga”, com un equip de futbol abans de saltar al camp.
Ara sí, els Mossos comencen a avançar cap a la plaça. Un periodista que acabem de conèixer ens diu que vigilem, que hi haurà el llançament d’objectes. Tal dit tal fet, els concentrats comencen a llençar llaunes de cervesa, rocs, gots, llambordes, el que sigui contra els agents, i els de premsa hem d’enretirar-nos uns metres. Els antidisturbis avancen amb diligència, i un cop a la plaça ràpidament i amb contundència. S’hòstia sense miraments aquell que s’encanta, i aquell que s’encara rebrà dedicatòries d’un parell d’agents. L’operació està controlada, i tot i els crits i insults i llaunes que reboten als escuts, el desallotjament funciona. Una part dels agents ha format un cinturó compacte a Siracusa, mentre l’altre s’encarrega de fer fora als que encara s’apleguen a la plaça, a la zona dels concerts. Els més passats continuen llençant objectes i algú s’encara als Mossos, dient-los de fills de puta en amunt amb insults rurals inclosos, per orgull de la normalització lingüística. Els agents resten impassibles, professionals. Per ells, el pa de cada dia.
Els revoltats s’han dividit, alguns cap a Plaça Raspall, d’altres cap a Milà i Fontanals. Els agents també es divideixen per acabar de fer fora els grupuscles de llençarocs. La Plaça de Romaní ja és buida i té una aparença fantasmal, de camp de batalla després del combat. Hi ha quantitats ingents de gots de plàstic trinxats i llaunes de cervesa per terra. Precisament de terra pugen emanacions d’alcohol i suor, flotant per la calor. La indescriptible olor de la marea humana quan s’enretira.
Minuts més tard i coordinant-se a través de la ràdio, els diversos grups d’agents desplegats donen per tancada l’operació. No hi ha hagut detinguts, només un parell de mossos ferits lleument. Com és obvi, els ferits pels cops de porra mai es comptabilitzen. A la mateixa hora que els de BCNeta comencen a netejar la Plaça, nosaltres aturem un taxi a Còrsega que ens porti cap a casa. Mentre li diem on s’ha de dirigir, cinc joves fugits de Romaní bolquen un contenidor d’escombraries uns metres més enllà, fins a deixar-lo al mig de la via. S’espolsen les mans satisfets a l’aconseguir-ho, i se’n van a peu, fent esses, cap a casa a dormir la mona, entre renecs pels Mossos, insults de ràbia i somnis de revolta.
