Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Un milió de signatures pel català a Europa

|

- Publicitat -

Visita llampec a les institucions de la Unió Europea a Brussel·les: funcionaris i més funcionaris i més funcionaris -els més preparats del món, això sí: aquí no hi ha ‘venga usted mañana’- i catalans a tot arreu, sota les pedres flamenques: corresponsals catalans, interins catalans, traductors catalans, eurodiputats catalans, portaveus catalans, alts càrrecs catalans, fins i tot vam tenir un president de l’Eurocambra català: Europa és catalana a totes les esferes.

L’ambient de Brussel·les és excepcional, de rusc d’abelles, i malgrat la pluja constant aconseguim fer-nos el retrat, nocturn i esbiaixat, del què és la capital belga, el cor de l’Europa dels 27. La lletjor arquitectònica dels edificis europeus -a Barcelona serien tots de Foster o Nouvel- contrasta amb l’eficiència de l’administració europea, que [publireportatge] amb només 25.000 funcionaris, els mateixos que l’Ajuntament de Munic, aconsegueix tirar endavant el 80% de les legislacions que, tard o d’hora, acaben afectant els 500 milions d’habitants de la Unió [fi del publireportatge].

Publicitat

Vaig amb una expedició de periodistes culturals de Catalunya i les Illes -una expedició ‘memorable’ si segueixo la denominació que, per unanimitat, sembla que hem oficialitzat- i jo formo part de l’annex de la comitiva, vuit estudiants de periodisme que hem aconseguit anar-hi gràcies a un concurs d’articles sobre la UE [l’article en qüestió]. Com a bons portaveus de les inquietuds catalanes, preguntem a tot comissari, corresponsal o funcionari que se’ns posi al davant per la situació de la llengua catalana a la Unió Europea, i a tot arreu obtenim la mateixa resposta: el reconeixement del català a Europa és cosa de l’Estat espanyol.

És concretament l’intercanvi d’impressions que tenim amb el Comissari Europeu pel Multilingüisme, el romanès ‘sóc un tio sec’ Leonard Orban, el que ens aclareix més les minses possibilitats de la llengua catalana per acabar esdevenint, en un futur proper, llengua oficial europea.

Per aconseguir el reconeixement oficia d’una llengua a Europa, calen 3 condicions que fixa el primer reglament que va aprovar el Consell, l’any 1958. Fa falta:

– Que el Govern d’un Estat de la UE, en el nostre cas l’espanyol, ho proposi.
– Que la llengua que vol ser oficial a la UE sigui abans oficial al país en qüestió, figurant a la Constitució.
– Que el Consell voti la seva incorporació per unanimitat.

Cada institució europea té la seva pròpia normativa, però en general sense que el català sigui oficial a l’Estat espanyol no aconseguirem l’oficialitat a Brussel·les. Des d’Espanya s’excusen dient que el català, el basc i el gallec ja ho són, d’oficials, però en realitat només tenen una situació d’excepcionalitat des de l’any 2005: se’ls anomena llengües especials d’ús administratiu, i tenen més drets que les llengües minoritàries però menys drets que les oficials. Ras i curt, la xocolata del lloro.

Per aconseguir la plena oficialitat les coses estan ben magres, ja que l’Estat espanyol és lluny d’avançar cap a la oficialitat de la nostra llengua. Avui per avui el català no pot parlar-se ni al Congrés ni al Senat, i aquesta no sembla ser una batalla que preocupi als polítics catalans. A tall d’exemple, l’eurodiputat convergent Ignasi Guardans assegurava que a Madrid no li molestava no poder parlar en català, però a Europa sí perquè els seus companys maltenys o eslovens si que podien parlar amb la seva llengua: Hem arribat a l’extrem que ens sembla normal no poder parlar català a Madrid, una prova més del sentiment d’inferioritat que els catalans tenim interioritzat quan visitem les Espanyes.

Tot i el panorama més aviat negre, durant la visita ens va semblar albirar un petit horitzó pel català en forma d’argúcia administrativa. Avui per avui, les iniciatives legislatives europees les ha d’impulsar la Comissió Europea, però amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, el text constitucional que van acceptar tots els països membres tret d’Irlanda, les coses podrien canviar.

El Tractat de Lisboa preveu l’existència d’iniciatives legislatives populars, és a dir, que la ciutadania s’organitzi per tal de demanar que s’estudiï legislar en determinats aspectes, com ja passa a l’Estat espanyol. El nombre de signants que fan falta perquè la UE accepti considerar una iniciativa d’aquest estil és estratosfèric, un milió de signatures, però la causa de les llengües minoritàries ignorades per Europa té al darrere moltíssims més ciutadans.

La proposta que llanço és aquesta, aconseguir reunir 1 milió de signatures per tal de canviar el reglament de llengües de la Unió Europea i que siguin els ciutadans, que som, a l’hora de la veritat, els que formen Europa, els qui decidim quines són les nostres llengües més enllà del que opinin els Estats.

Una recollida de signatures a nivell Europeu tindria un ressò bestial, i trobaríem complicitats a tot arreu: a l’Estat de gallecs, bascos, aragonesos i asturians, però també des de desenes de regions d’Europa amb una llengua pròpia maltractada per la Unió: les minories russes d’Estònia, Letònia i Lituània o els parlants del bretó, el caixubi, el còrnic, l’escocès, el frisó, el friülès, el gaèlic escocès, el mirandès, l’occità, el sard, el sòrab o el való entre molts altres.

Avui per avui, amb el Tractat de Lisboa encallat, la iniciativa legislativa encara no es podria presentar, però començar la recollida de signatures ben aviat tindria un valor simbòlic important. Si el reglament que regula les llengües a la UE va ser la primera llei aprovada per la incipient Unió Europea, tindria un valor especial que la primera iniciativa legislativa popular Europea que es presentés a Brussel·les fos, precisament, la de les llengües minoritàries per tal de corregir aquella primera llei de l’any 1958.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut