L’estímul de Nixon-Frost (Teatre Lliure – fins el 18 d’octubre) rau en l’adaptació teatral d’un esdeveniment intrínsecament televisiu, en dur a l’escenari el cara a cara televisiu amb més audiència de la història de la televisió als Estats Units. La sinopsis de l’obra-pel·lícula-fets reals la trobareu a les guies, però a David Frost, presentador de concursos estàndard, se li va posar entre celles entrevistar Richard Nixon, el primer president dimitit de la història dels Estats Units.
El que flota rere l’entrevista és aconseguir ‘jutjar’ Nixon després que el seu successor, Gerald Ford, li estengués un perdó presidencial i li evités el tràngol d’un judici pel cas Watergate. Nixon va deixar el càrrec amb el cap ben alt i sense capitulacions, i la sèrie d’entrevistes de Frost havia de ser, per tant, l’última oportunitat per forçar Nixon a reconèixer errors i delictes i en definitiva, emplaçar-lo a acceptar la seva culpa en el cas de corrupció política amb més repercussió del darrer segle.
Nixon-Frost és la reproducció d’aquest cara a cara, possiblement l’enfrontament amb més transcendència d’aleshores, ja que hi havia en joc la credibilitat de tot el sistema polític nordamericà. Com deia, doncs, ni adaptació d’una novel·la ni teatralització d’una òpera: dramatització d’un cara a cara televisiu, i a partir d’aquests preceptes, Àlex Rigola opta per no allunyar-se massa de l’origen catòdic: pantalla gegant al mig de l’escenari i pla i contraplà dels protagonistes. Per molt que des de la platea també veiem el plató, els ajudants, les butaques on seuen i els focus que els il·luminen, la nostra atenció estarà centrada per defecte en l’omnipresent pantallot -escopofília, aquest embruix instintiu per la pantalla- i en concret en la retransmissió del que viuen Frost i Nixon uns metres enllà. Ens interessarà el resultat audiovisual, el producte, la captura de la mirada de l’expresident quan espanti com mosques colloneres les preguntes més afilades, els gestos desesperats de David Frost cada vegada que Nixon esquivi el que havia de ser un ganxo letal.
En aquest sentit, doncs, més enllà de l’anècdota -Nixon, el Watergate- Frost-Nixon ens ha de servir com una paràbola de la influència decisiva del quart poder, i en concret del rei de tots els mitjans, la televisió, trampolí i botxí de polítics i celebritats. El tot o res de Nixon com el tot o res diari al que s’enfronten i pel que lluiten molts polítics, empesos de la celebritat a l’ostracisme en tres telenotícies. Quedem-nos amb això, d’aquest Nixon-Frost del Rigola que enceta la temporada del Lliure, fixem-nos en tots aquells detalls que caracteritzen el monstre televisiu: els interessos que l’envolten, les tàctiques que emprem ambdós bàndols, la plàstica evidència d’un pla, d’una mirada al buit, derrotada, simplificant l’entrevistat i destruint murs i murs de mil paraules. Nixon-Frost com una reflexió (o un avís?) sobre el rigor i la responsabilitat que ha d’acompanyar l’exercici televisiu, possiblement l’única gran arma de destrucció massiva -i d’entronament instantani, podríem dir- que existeix actualment.
________
Comparant l’adaptació teatral de Rigola amb la fílmica de Ron Howard, he trobat a faltar aquella ‘aura’ que Frank Langella aconsegueix donar al seu Richard Nixon -”by the final scenes, Langella has all but disappeared so as to deliver Nixon himself” deia un crític de Variety- ja que el Nixon de Lluís Marco encara és massa feble, de perfil baix, humà. Un cop Marco vagi inflant-se l’obra anirà guanyant pes fins a acabar jutjant cada nit al Nixon real. Per altra banda, ens va grinyolar una metàfora torera introduïda amb calçador just al clímax de l’espectacle, parlant de la mirada del brau, quan en l’original la mateixa metàfora fa referència a la boxa, lligant amb el reguitzell de símbols i expressions d’aquest esport que omplen el text.
NIXON-FROST
de PETER MORGAN
direcció ÀLEX RIGOLA
Teatre Lliure
sala fabià puigserver del 17 de setembre al 18 d’octubre
