Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Mil cretins, de Quim Monzó

|

- Publicitat -

La docència de la crítica -això existeix, podeu descollonar-vos- sempre adverteix contra l’ús indiscriminat que es fa de la locució “obra mestra” per valorar qualsevol producte mínimament encertat. Anant una mica més enllà, podríem dir, sense temor a equivocar-nos, que avui en dia, entre la població de carrer -la que ens representa a les enquestes- les valoracions culturals s’engloben en 4 grans grups: “Obra mestra”, “està guai”, “res de l’altre món” i “una puta merda”. Tothom sap perfectament davant quina mena de producte ens trobem un cop hi associem l’apel·latiu corresponent. “Simplificació, simplificació i simplificació”, que diríem per simplificar-ho d’alguna manera.

Advertit doncs, de l’assignació frívola i exagerada de l’etiqueta “obra mestra”, intentaré buscar un altre camí per descriure els Mil cretins d’en Monzó. A priori, i defenestrat de les quatre valoracions canòniques bàsiques, em veig abocat a argumentar i argumentar com un pòtol per arribar allà mateix, però suposo que aquesta és la gràcia de la crítica, fugir precisament d’assignar estrelletes o d’etiquetar a base de bé.

Publicitat

Els contes de Mil cretins s’agrupen en dos mòduls, el primer d’ells seria el corpus del recull, la teca, farcida amb set relats que engloben les reflexions de l’autor al voltant de la decadència humana, mentre que el segon bloc recull una dotzena de relats més breus, sense unitat temàtica: propines, tapetes per acabar d’omplir el pap si la part important del recull us ha deixat amb gana.

La part important, històrica, del cretins són aquestes 120 pàgines inicials, que comencen amb l’entranyable visita al Senyor Beneset i es clouen amb L’arribada de la primavera, el cor del recull. Set relats memorables, amb un Monzó encertat com sempre però profund com no ho havia estat mai. La negror dels relats, plens d’alzheimer, geriàtrics i decessos, i el cinisme vital d’un Monzó pletòric combinen que ni el gintònic i són, sense cap mena de dubte, el millor que he llegit en la nostra llengua aquests darrers anys.

Aquests mil cretins que omplen l’asil monzonià tenen vida pròpia, vida pròpia perquè són viscuts, versemblants i veritables, perquè són, han estat i seran part de la nostra existència, del nostre recorregut vital. És precisament aquesta unitat temàtica d’arrugues i oblits, aquesta reflexió condensada i epidèrmica sobre la vellesa i la decadència el que eleva aquest recull més enllà dels habituals llibres de Monzó, tots ells reculls de contes bons, “collonuts” si ho voleu, però no definitius.

És quan Monzó parla del què ha viscut quan esdevé total, és quan descriu ambients i no anècdotes quan se’ns presenta brutal. Aquesta memorable pudor de resclosit que es respira als relats geriàtrics només arribarà a comparar-se amb l’eufòria fornicadora, l’olor de sexe de El perquè de tot plegat, l’altre llibre definitiu de l’escriptor català.

Metres dessota queda, doncs, el Monzó anecdòtic dels seus articles periodístics -el plat a taula- que s’esmunyen en un parell de propines al final, o el Monzó que recuperava contes clàssics per donar-los una nova volada –el que practicava “minificció”, segons Valentí Puig-, malgrat que a Una nit recuperi a La bella dorment del perquè i li doni un final més d’acord a les circumstàncies actuals.

Monzó es dinamita la fórmula i ens en regala un preciós, sagnant destil·lat, amb uns quants pedaços finals de propina pels nostàlgics. 18 anys després ho ha aconseguit: com en Ramon-Maria a La magnitud de la tragèdia, durant la lectura he mantingut l’erecció.

__________________
Article publicat originàriament a l’Especial Mil cretins de Llibròfags.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut