El problema de l’aigua va camí de superar els somnis més calents dels populars espanyols, ja que podria acabar sembrant la zitzània entre els catalans amb molta més efectivitat que qualsevol intent espanyolista.
Sento haver de recórrer a tòpics, però la unitat que els catalans hem aconseguit en termes de calers, sobretot de cara al finançament -fins i tot el PSC fira d’abril de Montilla i Zaragoza s’apunta ara a exigir el què ens pertoca- és una unitat ara per ara impossible en temes hidrogràfics. El director d’aquesta casa, Oriol Junqueras, ens oferia ahir una interessant bateria de preguntes sobre la sequera i el minitransvasament que, resseguides una per una, aboquen força llum a la qüestió. Una primera conclusió al vol: com ja s’està convertint en una trista costum, en aquest país les coses sempre s’arreglen de la pitjor manera possible. A l’espanyola, vaja.
Però més enllà de declaracions inoportunes, qüestions lèxiques i la demagògia de sempre, sembla que el problema és de fons -no només l’aigua- i difícil de resoldre. Les demarcacions de Girona, Tarragona i Lleida se senten contínuament discriminades, i veuen com aquest ‘robatori’ de l’aigua és l’enésima política que els vexa, amb unes administracions que només pensen en la capital i l’àrea metropolitana.
Particularment em decep aquesta postura, aquesta protesta permanent, que en el cas dels tarragonins va seguida d’una tirallonga darrerament molt repetida: “nosaltres tenim les petroquímiques, les nuclears, els abocadors i encara volen prendre’ns l’aigua”. Sense desacreditar el greuge real que poden patir els territoris catalans -la macrocefàlia catalana no és bona, i aquest és dels reptes que haurà d’afrontar la Catalunya independent- crec que cal pensar en termes nacionals i no deixar-nos endur per cantonalismes pintorescos. Aplicant la mateixa argumentació adaptada a l’àrea metropolitana, els habitants del cinturó barceloní podrien argumentar que ells generen més del 60% del PIB català i que, per tant, els pertocarien més de la meitat d’infraestructures i serveis de tot el Principat.
Si els calers de Catalunya són per a tots els catalans -ningú a Barcelona discuteix que es construeixin autovies i variants a Girona o aeroports i escoles a Lleida-, l’aigua de Catalunya ha de ser per a tots els catalans. Això sí, cal repartir els recursos amb seny i sense favoritismes: és inadmissible que uns s’hagin de racionalitzar més del compte mentre els altres reguen jardins.
El futur del país en aquesta mena de problemàtiques, però, passa per mantenir-nos cohesionats, i això s’aconsegueix deixant de pensar tant localment -si se’m permet l’expressió, deixar de pensar de manera tan provinciana- i començar a pensar-nos com a nació, a imaginar-nos com a col·lectivitat, com el país que serem ben aviat. Dit d’una altra manera i utilitzant aquest sil·logisme tan de moda últimament: Si nosaltres ens barallem, ells guanyen.
