Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

En defensa de Miquel Barceló

|

- Publicitat -
Cada mes és estiu pels mitjans de comunicació mediocres, i la bananització de la informació, el periodisme i d’allò que és notícia ha perdut qualsevol mena d’estacionalitat. Aquests dies, la flor i la caspa de la intel·lectual veïna -la pàtria no: encara hi ha diferències- està carregant de valent amb el suposat malbaratament econòmic que haurà costat al Govern espanyol la Cúpula de la Sala dels Drets Humans a la seu de l’ONU a Ginebra.

La talibada del pensament únic, ecologista i bonrollista còsmic muntat en bicicleta està deixant anar, sota aquest suposat desviament de fons pel desenvolupament al finançament de l’obra, tota una sèrie de torpedes que denuncien l’ètica i la suposada rentabilitat moral -ells no són tan poètics, només parlen d’escándalo y despilfarro- de deixar-se 20 milions d’euros en decorar un sostre a base d’estalactites Benetton.

Com dic, la crítica és subtil, són petites càrregues de profunditat, offs the records i xiuxiuejos poc perceptibles denunciant la milionada que costa que el Picasso del moment faci el seu Gernika, la seva Capella Sixtina. Parlem de Barceló, parlem de drets humans i desenvolupament, parlem d’una cúpula que és una metàfora del món, modernitat i futur, tots els colors de la paleta, del planeta, llanterna en les tenebres de mans d’algú que ha viscut anys i panys a l’Àfrica, no colonitzant-la i atipant-se de Manhattans a qualsevol bar per turistes a Tànger o Casablanca sinó patint-ne les febres i diarrees a Gao, Bamako o Gogoli. La inversió, en termes econòmics, culturals i històrics, em sembla mínima. Amb aquesta capella, Miquel Barceló està reservant-se un capítol a les futures històries de l’art. 20 milions d’euros, doncs, no són res al costat dels beneficis -només econòmics, ja ni parlo del gaudi estètic- que generarà l’obra. 20 milions d’euros no són res si els comparem, per exemple, als 24 que van costar les cames d’un futbolista que, per més inri -o Henry- ha fet figa. 20 milions d’euros per produir la que, possiblement, serà la millor obra d’art del segle que acabem d’obrir no és res al costat dels 42 milions que ha costat la seu de la Conselleria d’Interior, allí on s’ordenen garrotades entre fluxos de feng-shui.

Publicitat

Amb Barceló ha passat el mateix que amb Ferran Adrià: dosis industrials d’ironia, bilis i mala folla contra el desconegut, contra el cuiner que es veu que és tan cèlebre però que hòstia santa, parla fatal. Als futurs llibres d’història, els Països Catalans no seran representats per Maragalls o Montillas, el bicing el Fòrum o l’àrea verda: Catalunya serà Adrià, Barceló o Antoni Tàpies, de qui esperem que es mori per, llavors sí, alçar-li aquell mitjó tan collonut.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut