Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Matar el germà

|

- Publicitat -

Ara que les propostes per l’autodeterminació han deixat enrere l’ambient de costellada (o botifarrada, calçotada o cocteleria) i han canviat les camises de pana per a ser proclamades amb americana i corbata, m’entretinc especulant quant més enllà podran arribar, és a dir, fins a quin punt el que trobaria normal -que l’autodeterminació marqués agenda les properes eleccions al Parlament de Catalunya- no serà un impossible si ha de ser acordat pels dos partits veritablement catalanistes que ens queden.

La nostra història recent és plena d’aventures nacionals en solitari, fallides totes elles, acabades amb més pena que glòria. Pactes convergents amb Madrid: PSOE, PP, PPC o el que convingui, Esquerra creant el tripartit, escaldant-s’hi i tornant a abraonar-se al foc. Dos partits catalanistes donant-se l’esquena durant legislatures, jugant al gat i la rata, barallant-se com adolescents a qui veritablement els convindria una bona repassada.

Publicitat

I és que no puc entendre el caïnisme entre els partits catalans, sigui qui sigui el que fa de germà dolent aquesta vegada. Convergència i Esquerra són, a la pràctica i més enllà de qüestions d’estil, dos partits germans, els favorits d’aquesta mare pàtria que és Catalunya. Les diferències entre ambdues formacions són evidents, com evidents són les diferències entre dos germans que s’han de diferenciar l’un de l’altre, marcar territori i saber-se diferents.

Però tots dos nuus fent cua per rebre l’antitetànica, posem per cas, els germans se n’adonen del molt que arriben a assemblar-se. Tenen els mateixos trets, els mateixos defectes, i és només una qüestió de caràcter i d’autoafirmació el que els porta a triar camins diferents. L’un tirant pel seny, la via lenta: treball, sacrifici i genuflexió, 20 anys de passar gana al costat d’una nòvia tonta, catòlica i calba, que a més no vol sexe ni un cop casats. L’altre abandonant-se a la rauxa, a l’idealisme. A les proclames històriques (anagrama d’histriòniques), els estirabots èpics i el somniar despert. L’un que de tan responsable fa fàstic, l’altre que de tan irresponsable no aconsegueix de ser pres seriosament. Pensar-te per comparació, reinventar-te remarcant la diferència.

Esquerra jugant amb els pintes del barri, que només el volen per fer de porter i entomar pilotades. No hi té res en comú en allò que veritablement importa. Si fins i tot li fan parlar castellà en la intimitat! Convergència, mentrestant, fitant el partit des de casa, mentre la nòvia tonta rondina, enyorant aquells dies on pintava alguna cosa al barri i jugava de titular: dins el camp, tot s’ha de dir, era un defensa moderadament vàlid.

Això de ser germans no es tria: s’hi neix. I malgrat el desprestigi de la família, una cosa és clara: Les coses de Catalunya les arreglarem els de casa, i confiar en la benevolència del veí és d’una immaduresa imperdonable. I més si el veí és un espanyol que et roba tant com pot i, a més, et flirteja la dona (tonta i calba, ho he dit ja?).

La casa se’ns desmunta i la mare ens demana un cop de mà. Serem capaços de deixar enrere els matisos (són alguna cosa més enllà del color de les corbata, perfums i pentinats?), serem capaços de començar a treballar plegats d’una vegada?

_______________
Amb aquest articlet començo les meves aportacions a l’in.directe.cat. Espero anar agafant el to. Amb una mica de sort aviat m’aniré deixant anar. Fa segles que no escric sobre política!

Publicitat

Opinió

Minut a Minut