Davant meu, al prestatge de sota, descansa la col•lecció d’Astèrix que vaig comprar sencera, ara fa dos anys i mig pel meu fill que encara no ha arribat, a un venedor de llibres que deambulava pels carrers de la ciutat. Suposo, això espero i desitjo, que encara fa carrer per guanyar-se la vida honradament. La repasso sovint però només quan estic assegut al vàter. Em relaxa. La fullejo i quan passo pel davant d’una vinyeta que m’atrau, la llegeixo.
Avui, des d’una, Obèlix em deia: “-aquests romans estan bojos!” i de sobte, ha discorregut pel meu cap que molts catalans opinem el mateix de la classe política que ens ha tocat mastegar: aquest grup d’individus emparentats entre ells i amb tantes característiques comunes que els separa tant de la nostra classe: “el populatxo“, -així ens qualifiquen ells-, aquesta estirp de sang bruta, -així els anomenem nosaltres-, que no ens deixa entendre les seves costums, ni maniobres, ni la manera que tenen de voler imposar la seva voluntat, ni de coses així; ni falta que fa.
És que aquests polítics estan bojos!. I si no ho estan, bé ho sembla. Doncs què pensaria Astèrix de les declaracions de l’Ernest Maragall? Segur que traginaria pedres mastegant renecs contra ell, titllant-lo de romà estrafolari. No veus que són aquest tipus d’actuacions, com les declaracions sobre la lassitud de la tripartita catalana, les que han cansat al poble gàl•lic?
I no és una peripècia extraordinària, fantàstica i extravagant que tot un conseller a sou i privilegis, com és el senyor Antoni Castells, avali aquesta ineficàcia tripartita i defengui el dret a discrepar del seu col•lega Maragall? Què penses doncs que diria Obèlix? (No m’estranya que es neguessin a ser dominats per l’imperi romà). La veritat, jo em passaria els dies i les hores assegut amb Panoràmix, el druida. Potser ell tindria la resposta a totes les incògnites de tota aquesta fauna estrafolària, si més no la poció màgica de l’enteniment.
Per no dir de l’actuació del cap visible d’aquesta infame classe política. –In articulo mortis!, in articulo mortis!-, cridàvem tots. Però de forma paradoxal i rient-se del poble, només els ha brindat amb el benefici de l’extremunció tot deixant que l’agonia s’allargui més encara.
Segurament sense cremar-me, posaria la mà el foc i no li solo posar per ningú: hi ha més de dos que pensen el mateix, que el tripartit presenta de fa temps rigor mortis i que és un cadàver que fa pudor. Però callen i no diuen res.
