Per cert, el passat dia 5 vaig assistir al concert que Josep Carreras va oferir a l’auditori de Girona. No feia dies sinó mesos que tenia entrades per gaudir de la seva veu des dels seients centrals de la primera fila; tot un luxe, pensava jo -fixa’t, gaudirem fins i tot sense recàrrec, doncs estaran incloses al preu, de les seves escopinades-.
La nit va començar a prometre quan vaig rebre una trucada; no diré de qui, no és avui el moment, delatant-me un secret que intentava fos ben guardat per part de la classe empresarial gironina; carrinclona fins a la medul•la, aquella que la nostra enciclopèdia te adjectius suficients per qualificar-la com de mancada de distinció, de consistència i d’originalitat. D’un ridícul alarmant; només cal veure la fotografia que apareixia a la premsa local del dia següent per saber que aquesta colla de fòssils són els mateixos que sempre, cop rere cop, apareixen a totes les fotografies que expliquen o intenten explicar la classe empresarial gironina. Gens identificats es senten els joves emprenedors, que per cert n’estava ple dins la sala simfònica, la majoria sense cap tipus de privilegi o d’ostentació i que es van sentir tant humiliats i exclosos davant tota aquesta colla de bergants. Colla que, acompanyats del Sr. i Sra. Borbó i els seus llepaculs i a diferència del que diuen, no ha contribuït a desenvolupar negocis, ni a fomentar l’emprenedoria i, en definitiva, tampoc ha treballat al servei del creixement econòmic i social. A Girona, almenys, no.
Qualsevol empresari que em llegeixi estarà d’acord amb les meves cavil•lacions i afirmacions. Els de la foto no, per suposat. Les seves acompanyants, empolainades amb abillaments ordinaris i de poc gust, tampoc, per descomptat. I les filles i fills i acompanyants respectius; vives estampetes dels seus progenitors, consentides i impregnades d’una tinta especial: la pedanteria, aquests tampoc. Els que cada dia aixequen les persianes dels seus negocis, molts d’aquests enfilats sobre una corda molt prima a punt de trencar-se, per continuar lluitant contra tota aquesta estupidesa nacional, aquests dic, són els que em secunden; res a veure amb els altres.
I va ser l’estupidesa nacional, aquesta que la majoria de vegades em dona molts dels articles que llegiu fets, la veritable protagonista de la nit. No només la desfilada de furgons policials, els cotxes de la secreta, els llums de tots colors, el cotxe de la “Leti” que quasi m’embarranca sobre una vorera, i altres artefactes militars que l’acompanyaven ens van posar difícil arribar a l’aparcament de l’auditori; aquella maleïda esplanada plena de forats i sense asfaltar, si no que quan aconseguirem arribar-hi no ens van deixar passar i ens feren aparcar a un kilòmetre lluny amb el greu perjudici de la fred i dels tacons, val a dir que nosaltres no teníem invitació: només havíem pagat els cinquanta euros que valia la puta entrada. Els que tenien invitació; els que no pagaven, hi podien aparcar àmpliament. Un cop, doncs, arribats a les portes de l’auditori, garratibats de fred, perplexos varem observar una línea de seguretat composta de no sé quans; un munt, d’aparells detectors de metalls. Per un moment em va donar la sensació d’entrar dins d’un aeroport. No, no. Pitjor. Ens van fer sentir com el nen del pijama de ratlles que ha de creuar aquella porta; antesala de l’holocaust. I en castellano por favor ens anaven escorcollant a tots minuciosament excepte clar, el president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona; Domènec Espadalé, altres presidents d’altres Cambres de Comerç, el president de la Generalitat, els consellers de la Generalitat; Nadals, Gelis i amens, l’alcaldessa de Girona i etcèteres tots, amics inclosos. Els hi hauria de caure la cara de vergonya!!!
I és que és ven veritat què la música amansa les feres, doncs tots aquests inconvenients i altres indignes de menció es varen esmicolar en mil trossos quan la veu de Josep Carreres eixir de l’escenari de manera portentosa, amb una modulació perfecte, quasi brillant, molt ben entonada i vibrant, però fatigada. Només va tornar sortir la fera que porto a dins quan una veu en “off” ens prohibia moure de les nostres butaques “hasta que la fila de honor salga de la sala”. I és que amb les factures que produeixen tota aquesta colla, el país no pot anar millor.
