Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Un dia amb Jordi Pujol

|

- Publicitat -

En motiu d'una visita al president Pujol, a finals d'agost, per entrevistar-lo sobre la creació del Teatre Nacional de Catalunya i la reconstrucció del Liceu, per a uns articles de l'Associació Tagamanent.
 
Cafè.- Ribes de Freser 12:00

Hem passejat per Ribes, on em recullen a l'estació el President, l'esposa, i una persona de seguretat. El cotxe, gens ostentós, un Seat de color terrós. El passeig és des del pla de l'Ajuntament, on deixem el vehicle, fins a la plaça del Mercat, on prenem un cafè. Marta Ferrussola ha entrat a Can Palau, a comprar. Molta gent, hom diria que som a Salou. Gent d'aquí i gent d'arreu. Que venen i van. Alguns miren, i alguns s'acosten. La basarda primerenca en saber que acompanyaré el President pel carrer Major s'ha convertit en alegria. Compto pel cap baix una vintena de persones que se'ns apropen cordialment, amb ànims de saludar amicalment. El més seriós, un “bon dia, president”. El més delerós, un militant de Convergència del Vallès, que ens acompanya uns vint minuts amb el cafè. “T'has fet ja del Partit Demòcrata?” li pregunta decidit Pujol. Marta Ferrussola torna de comprar de Can Palau. Una parella de nois joves l'ha aturada uns cinc minuts, xerrant a cor que vols. De la vintena de veïns i visitants que els han aturat, només un, un castellà i d'una setantena d'anys ha dit alguna cosa d'aquelles que hom sentiria a les portes d'un jutjat. La resta, una bassa d'oli. Me n'alegro molt, per a una parella que ha complert ja els 82 i 87 anys. “Això és perquè som a Ribes. A Barcelona és diferent” diuen.
 
Vermut – Queralbs. 13:30

Publicitat

Marta Ferrussola m'ofereix un Martini blanc. El compartim. Aquest dia no refusaré res. I uns “fritos” dels de tota la vida. Una casa de fusta i pedra, herència del pare d'ella. “Fa 80 anys que venim a Queralbs”. Un altre mite desmuntat, un altre element patrimonial que ja formava part del llegat familiar. Res a dir. He vingut a parlar amb el President del paper de la Generalitat en la reconstrucció del Liceu, i en la creació del Teatre Nacional de Catalunya, i ara en parlem. Els articles, més seriosos que aquesta crònica d'un dissabte d'estiu, apareixeran aviat. “L'amiga de'n Flotats era la Marta”. Ella assenteix. “Em va saber greu el que va passar” es reafirma l'esposa. També em parla del Liceu, del compromís de la reconstrucció, de la bona feina feta, i de que ell no hi ha anat mai gaire. “No he tingut el do de la sensibilitat musical. Potser més el de la literatura. I això que el meu pare era dels que anava al cinquè pis”.
 
Dinar – Queralbs. 14:00

Som tres a taula. Un plat de canelons. Eren de Can Palau. El president ha beneït la taula. Ha estat ràpid, com remugar, gens de barroquisme. Molt català i auster, el prec. Els animo a sortir més, al teatre, al cinema. Parlem de Queralbs, de Núria, de les meravelloses vistes. “No me'n canso mai” diu ella. Un noi ajuda en el servei. “No bevem vi. Però tenim un cava obert de fa uns dies”. Bec. Tampoc bec gaire, jo. Avui no refusaré res. Un plat de llibrets farcits. Un plat de tomàquet tallat a grosses rodanxes amb oli i vinagre.  Com a casa. El moment espinós és parlar del que ha passat. El president em recorda l'article de l'Esguerro que va fer. “És un esguerro en un gran quadre. Sempre hi serà, i ja no tindrà aquell valor que hauria tingut”. En parlen amb certa recança. El neguit primerenc ja va passar. Intento treure ferro i no em surt bé tot dient: “Al capdavall allò dels Missals era només un traspàs de dotze mil euros”. No he aconseguit res més que un somriure callat. Callo jo. Fruita: raïm i prunes. Em pregunta com veig el Partit Demòcrata, i els joves. I ell opina. I opinem. Sobretaula.
 
Cafè – Queralbs. 15:10

De nou a la saleta. Aromes de Rupit. “No bevem licors” em repeteix ella. “Però en tenim aquí alguns de fa molts anys”. Degusto els aromes. Li pregunto pel terrorisme, pels nois de Ripoll. “Eren catalans, parlaven millor el català que nosaltres” referma ell. Ha esquivat el tema durant el dinar, ara li ho pregunto de nou. “El terrorisme és quelcom que hem d'afrontar amb fermesa, i l'educació n'ha de ser la base, els pares, la família, l'escola”. Li parlo dels Mossos, una estructura d'estat que Pujol va exigir i fer créixer. Li recordo el desplegament. “Han fet molt bona feina”, rebla. “He llegit que volen implementar mesures per vigilar els imams”. Parlem de religions, i de com tot sovint són les pròpies comunitats religioses les que s'autoregulen. Li poso sucre al cafè. Pren molt de sucre, el President. Parlem de l'Associació Tagamanent, del que farem properament.  Ell finalitza mirant el rellotge “Ara marxarem i el durem a vostè a l'estació” em diu. “Si no, perdrà el tren”
 
A la terrassa de davant de la casa hi creixen clavells de moro. Des d'allí el president em mostra els cims, el Taga, el Torreneules, el Balandrau, el Fontlletera… Aixeca un bastó magnífic que duu, amb les quatre barres. “Me'l van regalar fa molts anys a un Ajuntament. Ara em fa servei”. Mira aquelles muntanyes que tants cops va pujar. Magnífics cims que ja s'han conquerit. I quan un ja hi ha arribat, i els torna a veure des de baix, recorda l'esforç de la pujada, els rocs que calia grimpar, el mareig davant l'abisme, la satisfacció d'encimbellar-s'hi, les vistes des de les alçades. I ara, el recolliment a la seva falda.
 
Ribes – 16:15

M'acomiado del President i de la Marta Ferrussola a l'estació de Ribes. Ells ara aniran a veure una coneguda, a un llogaret proper. Últim dia d'estiu, l'endemà marxaran a Barcelona. Repòs i calma necessari. Converses sobre el passat, i sobre el futur. “Ja m'avisaràn quan facin algun acte de l'associació Tagamanent” em diu. Li ho prometo. No he aconseguit arrencar-li gaire somriures. No són temps de festejar. He vist l'home, reflexiu, sempre generós, auster, amb tocs de geni i cert humor. He vist l'esposa, que l'estima, i s'hi atansa. He vist el president que fuig del protagonisme, que deixa pas, que en el seu retir espiritual, imposat per l'entorn i autoexigit amb convicció, segueix preocupant-se pel futur del país. He vist l'Home d'Estat una mica tocat, mai enfonsat.
 
Bon octubre, President. Reflotarem![soliloquy id=”226404″]

Publicitat

Opinió

Minut a Minut