Les darreres setmanes Santi Vila ha esdevingut un dels polítics catalans amb més perfil propi. Això, a costa de carregar-se una unitat interna entre els Consellers, i esdevenir el darrer exemplar de les diverses crisis de govern des del 2015, i que ja van fer saltar figures clau com Mas des d'un inici, i després Munté, Jané, Baiget o Meritxell Ruiz. Santi Vila exemplifica el centrisme d'un país, idealista però pràctic, que és capaç d'esdevenir pal de paller del sentir català, més encaminat al seny que a la rauxa, i estrictament legalista i autocensurat. Ve a ser aquesta legítima autoafirmació, la definició més propera a la d'un estadista, que avantposa les pròpies conviccions a les dinàmiques del seu entorn immediat (digui entorn o digui partit o societat). Quan aquestes conviccions coincideixen amb les del poble, l'estadista mesiànic esdevé figura clau i líder. Quan les conviccions pròpies s'allunyen de l'entorn, pot arribar a ser titllat, injustament, de traïdor a la causa.
Santi Vila no és un traïdor, ni creiem que ell mateix s'hi consideri. La seva determinació al pacte, fins al darrer moment, per aconseguir un procés d'autogovern creixent i una independència de la nació catalana, emprant els mecanismes legals, jurídics i polítics de l'statu quo espanyol – que hi són, però no s'exerceixen- ha estat un fracàs. Un fracàs malgrat ell, que finalment, n'ha estat el seu darrer valedor al costat del President Puigdemont. Fins el dia abans de la declaració d'independència al Parlament, el proppassat 27 d'octubre, el mateix President va cremar el darrer cartutx, volent convocar unes eleccions que desbloquegéssin l'atzucac, i que permetéssin un pas més en la legitimació d'una independència, davant unes forces estatals contràries a qualsevol procés democràtic vers aquesta finalitat. El mateix Puigdemont fou titllat de traidor, quan les eleccions eren sobre la taula. La Catalunya legalista es va veure abocada al precipici, en qüestió d'hores, a empemtes d'Esquerra i de la CUP, i de la pressió popular, que clamava per una declaració definitiva d'independència. Puigdemont va passar de ser un legalista traïdor, a ser el legítim pare de la pàtria, en qüestió de minuts. Molt probablement, era necessari el pas.
El fracàs de Vila, d'aquella Convergència moderada, és el fracàs, un cop més, del catalanisme polític dins de l'Espanya Moderna, iniciat per noms com el General Joan Prim, o en Francesc Cambó. Un fracàs que ve de lluny.
En aquella Espanya del segle XIX, el català Joan Prim i Prats va esdevenir el millor militar espanyol de la història, a mig camí de les guerres carlines, els pronunciaments militars, les desfetes imperials, i la decadència moral de la monarquia. Prim, com a liberal català i masó es considerava exemple dels veritables espanyols, d'una Espanya de nacions, rica i generosa amb els territoris, moderna i constituent, al contrari de les elits madrilenyes que acaben per executar-lo al callejón del Turco. Aquell Prim guanyador a Castillejos, diplomàtic d'alçada a Mèxic, derrocador d'Isabel II amb la Gloriosa, instaurador d'una de les primeres monarquies constitucionals amb Amadeu I, un català liberal i pragmàtic com pocs, defensor dels drets d'una Catalunya econòmicament esplendorosa, és assassinat pels conspiradors d'una Espanya arcaica i maldestra. Aquella Espanya del Partit Popular que avui encara escull els ministres d'entre allò més representatiu del barrio de Salamanca.
L'herència de Prim la recull un Francesc Cambó que avala els primers partits nacionalistes i que esdevé el màxim dirigent de la Lliga Regionalista. Un Cambó que, essent ministre de Foment a Madrid demana la nacionalització del ferrocarril, i promulga l'Estatut d'Autonomia de Catalunya davant un Alfons XIII que representa el més decrèpit de la monarquia borbònica. Assumeix la Mancomunitat i acaba no oposant-se a la dictadura de Primo de Rivera. I després d'haver fundat l'Editorial Bernat Metge per traduir al català els clàssics grecs i romans, acaba donant suport a la Sublevació militar de Franco el 36. Ell mateix, que el 1904 deia a Alfons XIII el famos discurs: Creemos, señor, que esas ansias de libertad las juzgará Vuestra Majestad con benevolencia y sin prevención alguna. Que nosostros como concejales de Barcelona, solo deseamos que esta ciudad sea, no la primera de España, sino una de las primeras del mundo. Y como catalanes deseamos la mayor prosperidad de Cataluña, como seguramente desea también vuestra majestad. Y esto, señor, solo se conseguirá con la autonomía, que al engrandecer a este pueblo, engrandecería a su rey.” Paraules que Alfons XIII respon amb aquella frase tan actual: Si de mí dependiera, concediría ahora mismo, con mucho gusto esto; pero en virtud de lo que dispone la Constitución, es el gobierno el que ha de resolverlo.” Què legalista, i què actual, tot plegat!
No podem negar avui la influència de Prim i Cambó a la vida política espanyola i catalana. Són dos exemples d'una voluntat perseguida per aquells que es consideraren els espanyols reals, i que una Espanya profundament centralista, caciquil i despòtica van aconseguir aniquilar. Prim i Cambó, herois i traidors, són figures del seu temps que segueixen tenint a Barcelona estàtues (Prim a la Ciutadella, Cambó a la Via Laietana), i avingudes a la ciutat (l'Avinguda Francesc Cambó i la Rambla de Prim). Santi Vila, hereu de la millor tradició d'aquests prohoms, avui és defenestrat per molts del seus, en una història repetida que marca la pròpia essència de l'home atrapat entre la història i les conviccions.
És Santi Vila el tercer exemple de la impossibilitat d'un encaix amb Espanya des d'un nacionalisme moderat, assenyat, centralista i amb voluntat de ser hegemònic a Catalunya? Serà el definitiu? En tot cas, un cop el fracàs, que és un fracàs del Santi i un fracàs de tots, però sobretot un fracàs d'Espanya, seguim comptant amb ell per fer de Catalunya l'estat pròsper que ni Prim ni Cambó imaginaren veure mai.
Albert Torras
