La proximitat de les eleccions fa que totes les forces polítiques treguin les promeses i propostes que, al seu entendre, han d’aconseguir que els ciutadans els votin. Cal aplicar el criteri de la credibilitat, què fa que puguem confiar que cada partit farà efectivament allò que promet ara, quan abans no ho havia fet. La novetat, per si mateixa, no és signe d’engany: és ben lícit que un partit evolucioni i prometi ara el que no havia fet mai abans, quan podia fer-ho, bé perquè canvia de parer, bé perquè el canvi de circumstàncies i l’evolució de la societat i del seu electorat l’empeny ara a fer allò que abans mai no havia volgut o pogut fer. El judici de credibilitat correspon a cada persona, i en funció del seus veredictes subjectius les promeses electorals atrauran vots, o no.
Més objectiva és l’anàlisi, no de la credibilitat de la promesa, sinó de la seva viabilitat, si allò que promet un partit és o no factible, tenint en compte quines són les condicions necessàries per dur-lo a la pràctica, i és sota aquesta llum que cal examinar les propostes dels partits catalanistes per superar la liquidació de l’autonomia que ha ordenat el Tribunal Constitucional espanyol, que redueix l’autogovern a una descentralització subordinada, sotmesa tothora a la voluntat del govern i les Corts espanyoles en tot i per tot, i el poble català a una “especie del género español”. Moltes han estat les propostes, que en conjunt cal titllar d’irreals i aventures irresponsables:
Iniciativa és la més honesta, proposa un Estat federal mitjançant la reforma de la Constitució espanyola, que és efectivament l’única manera de fer-ho. També proposa un referèndum per triar entre independència, federació o autonomia, que només una reforma constitucional pot fer possible.
El socialistes proposen la recuperació dels continguts de l’Estatut malmesos per la sentència, amagant que és impossible fer-ho sense reforma constitucional. Tot allò que el Tribunal ha anul·lat i interpretat amb efectes anul·latoris ha estat, justament, perquè el seu contingut era contrari a la Constitució, que s’imposa jeràrquicament a qualsevol altra norma espanyola, com ara l’Estatut. Es faci com es faci, són continguts inconstitucionals, i com a tals seran anul·lats una vegada i una altra mentre la Constitució no canviï. És la promesa del PSC: la frustració perpètua, pidolar del PSOE unes reformes legals que per inconstitucionals no són viables, o denunciat el PP perquè no les accepta. Cal recordar Zapatero: “El PSC somos nosotros”, i, després de la sentència, “misión cumplida”.
ERC promet ara un referèndum sobre la independència, i diu que subordina qualsevol acord de govern a la convocatòria d’aquest referèndum, però la sentència va anul·lar la competència de la Generalitat per regular i convocar referèndums, fos quina fos la matèria. Només el govern espanyol, autoritzat per les seves Corts, pot convocar referèndums, i per canviar-ho cal inexcusablement reformar la Constitució. Qualsevol llei o decret català que el convoqui quedarà suspès i anul·lat pels jutges, qualsevol acte per implementar-lo el prohibiran els jutges, i els funcionaris que hi col·laborin seran processats i condemnats per desobediència als mandats judicials. Mentre siguem dins l’Estat espanyol, només hi ha una legalitat, l’espanyola, que es pot canviar canviant la Constitució, o substituir per la legalitat catalana si ja som un Estat independent, i a partir del moment que ho siguem. Després de la sentència, no hi ha dreceres.
CiU proposa demanar i obtenir del govern espanyol que es formi després de les eleccions a Corts previstes el 2012 un sistema de finançament com el concert econòmic. Políticament fóra viable, com un Majestic-bis, si aquell govern, del PP o del PSOE, necessités els vots de CiU per a la investidura, i inviable si té majoria absoluta, o si en té prou amb la majoria simple, com va ser investit el 2008 Zapatero. El problema que fa impossible el concert econòmic és, de nou, la sentència. Abans d’ella, n’hi havia prou que les Corts reformessin la Lofca, i per tant que ho aprovés el govern espanyol, però ara cal canviar la Constitució, i això necessita l’acord simultani del PP i del PSOE. El fonament constitucional del concert econòmic són els drets històrics dels territoris forals, i la sentència ha dit expressament que Catalunya no és territori foral ni té aquests drets, i a més ha anul·lat per inconstitucionals les normes estatutàries que milloraven el finançament. Qualsevol reforma legal que vagi més enllà és inconstitucional, mentre la Constitució no canviï.
Totes les promeses requereixen reforma constitucional, que necessita: si no afecta l’estructura de l’Estat i la definició de la nació espanyola, 210 diputats que hi votin a favor, 3/5 del Senat, i referèndum a tot l’Estat; si afecta l’estructura de l’Estat, 234 diputats que hi votin a favor i 2/3 del Senat, eleccions, de nou 234 diputats que hi votin a favor i 2/3 del Senat, i referèndum a tot l’Estat. CiU, PSC, ERC i IC van aprovar al nostre Parlament un Estatut que només requeria, per ser aprovat a les Corts espanyoles, el vot de 176 diputats i la majoria del Senat, i no van saber, no van poder, o no van voler obtenir-lo. Com, els que fracassaren llavors, pensen ara obtenir el suport de 210 o 234 diputats a les Corts, imprescindibles per fer viables les seves promeses? Com pensen aconseguir el suport simultani de PP i PSOE, i del poble espanyol, per canviar la Constitució?
Només és viable la independència , perquè és l’única decisió que només depèn de la voluntat majoritària dels catalans, sense modificar cap norma espanyola. Si volem la independència, podem; si volem l’Estatut, la federació, el referèndum o el concert econòmic, no podem sense permís d’Espanya.
Podeu llegir l’article original publicat al diari AVUI el 17 de setembre de 2010
