Amb freqüència creixent s’esdevenen a Europa i Amèrica simposis i conferències per analitzar els processos pels que un poble s’independitza i crea un nou Estat en situacions d’estabilitat democràtica, davant la importància i probabilitat creixents de noves independències a Europa occidental. A diferència de les independències sorgides de la descolonització o de la derrota i esfondrament d’imperis, ben conegudes i estudiades, eren llunyanes i escasses les que han resultat d’una decisió democràtica presa dins d’un Estat que no estigui en crisi terminal, com ara a la primera meitat del segle XX Noruega, Irlanda i Islàndia. Darrerament, però, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo, i els referèndums al Quebec, interpel·len la comunitat internacional sobre els límits de la democràcia, l’abast dels drets, i els aspectes socials, econòmics, morals, i legals dels processos polítics d’independència.
Els casos de Catalunya, Flandes i Escòcia han estat l’objecte de la conferència internacional organitzada la passada setmana per la London School of Economics, on vaig ser convidat com a ponent. És impossible recollir aquí la riquesa i profunditat d’idees que uns excel·lents acadèmics, ponents i participants, generen a una de les millors universitats del món, però per als catalans crec que el més rellevant és constatar com la nostra independència és contemplada internacionalment com una possibilitat real.
Les tres nacions estudiades tenen en comú la pertinença secular a un Estat aliè que n’ha maldat per bastir una identitat inclusiva i substitutòria, per convertir els escocesos en britànics, els flamencs en belgues, i els catalans en espanyols, i el fracàs d’aquesta política assimilista. La més gran diferència, però, rau en la singularitat espanyola, per la seva comparativament curta i defectuosa trajectòria democràtica, que aixeca la preocupació per la seva desestabilització profunda en cas d’independència de Catalunya i Euskadi. Fins ara les independències democràticament decidides no han provocat la crisi dels Estats on s’han esdevingut, però si Espanya s’entesta com fins ara en la mera negativa i no deixa als catalans cap més opció que acatar i sotmetre’s, la manca de mecanismes efectius de repressió per impedir una independència unilateral pot dur Espanya a una crisi post-independència tant o més desestabilitzadora que la generada per les americanes o la cubana.
El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració. Si l’única opció que Espanya deixa a Catalunya és independitzar-se contra Espanya, que segueixi negant-se a cap diàleg ni negociació que pugui dur a una independència acordada, s’esdevé un joc de suma zero que Catalunya guanyarà, perquè res ni ningú en democràcia pot impedir la voluntat d’un poble. Totes dues nacions, Catalunya i Espanya, poden guanyar sent Estats independents, si el procés és mútuament acceptat, però si Espanya, com fins ara, s’erigeix en enemic, serà tractada com a enemic, perdrà, i un nou 1898 és el seu trist horitzó.
Als catalans només ens cal votar la nostra independència, no ens cal destruir Espanya, però si els espanyols vinculen una i altra cosa en tindran les dues. És la seva elecció: si actuen com ho fan el Regne Unit, Canadà o Bèlgica, la nostra independència serà per ells un nou començament. Si no, perdran quelcom més important per ells que Catalunya, perdran Espanya.
Article publicat a El Mundo el passat 27 de maig de 2012
