Colau i Pisarello han d’assumir les seves responsabilitats
Finalment divendres el núvol de soroll es va esvair quan van retirar les estàtues de Franco i de la Victòria. El govern de Colau s’havia enfilat a un núvol i semblava que no tocava de peus a terra quan es parlava de l’exposició al Born. En aquest cas, Barcelona en Comú havia perdut el sentit comú.
Encara ara em faig creus de l’error que ha suposat la instal·lació de dues estàtues franquistes a l’esplanada del Born. Des que es va filtrar la notícia aquest estiu, estava escrit que aquestes icones no ajudarien Ada Colau a afermar el seu discurs; i que més aviat serien una pedra a la sabata de l’alcaldessa. I un desgavell innecessari per a la ciutat. Des d’ERC ho vam advertir repetidament i des del primer moment que no s’exhibissin les peces. Celebrem que aviat s’hi afegissin molts altres.
La dimensió del disbarat no es pot minimitzar; tant als mitjans de comunicació com a les xarxes, la mostra ha assolit cotes inèdites de crítica i befa per a una performance estètica. No recordo cap escàndol comparable en cap exposició que s’hagi celebrat mai a Barcelona. El fiasco ha batut rècords de ridícul i vergonya aliena, augmentats pel fet que allò que veia i denunciava tothom: l’equip de govern d’Ada Colau era incapaç d’entendre la situació. Resulta tan incomprensible el que ha fet l’Ajuntament de Colau, que juraria que no arrenca d’un sol error, sinó d’un compendi d’equivocacions greus. Miro de fer-ne el resum:
Primer. L’oblit del carrer. L’equip de Colau, que en bona part ve de l’activisme de carrer, no ha après encara a gestionar el carrer. Sempre que toquen la via pública patinen, i en poc més d’un any en tenim un mostrari generós; els urinaris, el Top Manta, les terrasses, les bicis i els sedgways, la gestió de la superilla, les estàtues… La mancança és molt seriosa, perquè a un Ajuntament potser no se li demana que tingui una brillant política internacional, o que resolgui tot sol les grans desigualtats; però sí que se li demana, potser en primer lloc i tot, que preservi, millori i gestioni l’espai públic.
“Estalviem-nos els sermons que jo m’ocuparé del vostre carrer” deia un expeditiu Teddy Kollek, alcalde de Jerusalem, en una de les ciutats més conflictives del planeta. Colau i els seus han fet a la inversa; s’han oblidat del carrer, perquè no estaven prou capacitats o no els interessava prou, i s’han ocupat dels sermons. No dic que la política no sigui important, i que el signe ideològic no compti en un consistori; el que dic és que les conviccions polítiques s’han d’aplicar a través de la gestió de govern, i no diguem en la gestió de la via pública, que per a les esquerres hauria de ser una absoluta prioritat. La cosa pública és l’eina principal per millorar la societat. I el carrer és la primera cosa pública, la més evident, la més municipal.
Segona. El govern del run run. No hi ha cap dubte que, si en una cosa Ada Colau i els seus són uns autèntics professionals, és en el sorollet, la publicitat, els titulars mediàtics i, emprant l’expressió de Teddy Kollek, els sermons. El missatge i el relat passa per davant de tot, sobretot per davant de l’acció de govern. La tendència és anunciar primer els projectes, fer el gest, i massa sovint oblidar-se que el més important és la realitat. Sembla que la gent de BeC tinguin al·lèrgia a la realitat, ignorant, com deia Lenin, que si expulses la realitat per la porta et torna a entrar per la finestra.
En lloc d’agafar el toro per les banyes, es tendeix a buscar el refugi de la consigna i l’impacte públic. Massa pancarta i massa piulada per tan poca feina. Des d’Esquerra, vam confiar en la voluntat de canvi real, d’una transformació profunda a Barcelona de la ma dels Comuns. Lamento dir que ens han decebut en gairebé tots els fronts. Esperàvem que s’endegués una ambiciosa política d’habitatge, però de moment el que més s’ha vist és un tuit de l’alcaldessa acusant els mossos d’un desnonament. Volíem una decidida política d’ajuda als refugiats, que ha acabat en un comptador de morts a la Barceloneta. Vam confiar en la regeneració i la nova política, per acabar veient com això acabava en el fitxatge de marits i dones. La il·lusió d’una línia potent de memòria històrica moria, fa pocs dies, amb un estrepitós SamataoPaco. Tot plegat, un festival del run run.
Tercera. La possesió de la veritat. Havent passat molts anys a la universitat, no puc evitar la sensació que els responsables de la mostra polèmica encara no han entès la frontera que separa la política de l’acadèmia. A les aules, està ben vist generar controvèrsia a partir de la provocació, encara que sigui per mantenir desperts els alumnes i reforçar els teus arguments. A l’hora de governar una ciutat, aquesta tècnica és altament combustible, com s’acaba de demostrar. A sobre, en la crisi del Born s’ha aplicat una altra constant universitària, que és la de defensar les tesis pròpies a ultrança. Als claustres, fins i tot catedràtics de prestigi són elogiats per defensar una idea amb abrandada tenacitat, sovint més enllà de tota evidència. Sigui com sigui, el sectarisme intel·lectual o ideològic no és considerat gaire devastador en una facultat.
Però en la cosa pública, i en la gestió d’una ciutat complexa i plural, el sectarisme resulta letal. Et separa de possibles socis de viatge, pot obrir una bretxa insalvable amb l’oposició i sobretot, et pot aïllar de la societat. T’allunya dels matisos i la diversitat de la realitat urbana. Tot això ve a tomb perquè els arguments que s’han donat per a justificar les estàtues, eren de caràcter acadèmic; interpretar, estimular, interpel·lar, contextualitzar, etc. Però la feina del polític, en relació amb la dictadura franquista, no és la de discutir i revisar; la feina del polític és denunciar el franquisme i reparar les víctimes. Aquest és el consens de l’antifranquisme democràtic, i és per això que durant dècades s’ha lluitat a fons per eliminar tots els símbols de la dictadura de l’espai públic. S’ha considerat, encertadament, que l’exhibició de signes franquistes no ajudava ni a condemnar ni a restituir les víctimes. Com no han ajudat les estàtues del Born.
Els pares acadèmics de l’exhibició de les estàtues (Risques i Vinyes) han desafiat aquest consens; i si ho haguessin fet a les aules de la facultat o a un centre d’estudis, no s’hauria embolicat la troca. El problema és que la boutade s’ha traslladat a l’espai públic i no ha estat ben rebuda. L’impacte visual ha resultat insuportable per a molta gent que no estava per sermons, ha remogut moltes entranyes i ha indignat persones de totes les edats i conviccions. Un cop arribats aquí, l’error culminant ha estat no rectificar, no rendir-se a l’evidència, no tocar de peus a terra i no fer una gestió polítics de ciutat, d’espai públic i de consens ciutadà. Per tant, la responsabilitat última del que ha passat és més dels càrrecs electes, aquells que la gent va votar per millorar i tenir cura de Barcelona. Diguem-ho clar; Colau i Pisarello no han fet la seva feina, i per tant són ells que han d’assumir les màximes responsabilitats.
Alfred BOSCH, alcaldable d’ERC per Barcelona
