Una vegada refeta de la visió, de nou tornem al problema de sempre ressumible en l’equació “primer el Principat i després ja vorem” (i això deixant de banda els que hi renuncien de bon principi). Ajornem el “problema” per no afrontar-lo. Com que és difícil ho deixem “per a després”. Som els primers capaços de reclamar la independència per fascicles. Algú ha vist a Ibarretxe (tot i renunciar a fer el referèndum) obviar a Nafarroa en la qüestió? Sempre hi ha la tentació al “i després ja veurem”. Evidentment que no hi haurà previsiblement referèndums a tota la nació el mateix dia, però això no ens ha de portar a reivindicar la nació per parts. Serem capaços d’anar a les institucions internacionals que ara tant cerca l’independentisme amb manifestacions a l’altra punta d’Europa (amb un manifest on només parla de Catalunya per cert) i dir, “venim a demanar la independència de la nostra nació, però de només un tros que els altes són difícils”. Podem fer-ho, però si volem ser grans, val més no fer riure als amics d’Europa que batallen les seues nacions completes.
Això no vol dir tirar el fre a un hipotètic (esperem que per poc temps) referèndum del Principat, sinó posar prevencions a la tentació de tornar a reivindicar únicament el marc espanyol de la CAC, però en versió lliure. Evidentment que tot anirà amb ritmes diferents, bàsicament perquè a més dels nivells de consciència, són estructures administratives diferents i de moment només una té, i en tràmit, llei de consultes. Ara bé, això no ens inhabilita per reclamar legítimament el conjunt de la nació, tot aquell terreny on dius “bon dia” i et responen “bon dia”, un territori on hem bastit un passat comú, patim problemes comuns, i podrem tenir millor cura dels nostres junts. Tampoc negaré allò que som territoris diferents. Així ho va voler Jaume I, en dotar a València i a Mallorca de Furs propis i per tant una estructura federal. Dos apunts: els furs de València no van després dels de Catalunya, sinó que van entre els de Lleida i Tortosa, per tant en alguna cosa ens pareixerem quan les nacions s’aguanten sobre la llengua i el dret. L’altre: les classes dominants a la Catalunya del moment no van encaixar massa bé que el Regne de València no s’annexionara, i au, al Principat. 800 anys després, els actes en record a Jaume I al Principat han estat molt menys nombrosos que al País Valencià o les Illes, serà que encara no han perdonat?
I el súmmum, a més de aguantar des de “la perifèria” (El País Valencia, les Illes, Franja i Catalunya Nord) el pes de la reivindicació de la nació completa, complicant tot el procés, encara ens hem de trobar, en el cas dels independentistes valencians, en patir la violència política, amb expressions del tipus “ens solidaritzem amb el País Valencià”. Felicitats som l’únic país al qual ens amputen una cama i ens solidaritzem amb la cama i no patim el dolor com a propi. Ara bé, que ningú s’indigne, els blavers principatins van en descens, i es van fent passos endavant tot i que falta camí. I té remei i posologia com conèixer la realitat valenciana venint ací, i anant els valencians allà (no defugiré la nostra part de la feina). El proper 9 de maig conmemorarem la desfeta d’Almansa a València. Esteu convidats.
