González Pons, cap de comunicació del PP, havia estat taxatiu. A València “la fiesta se acaba a las 4 de la tarde”, mentre València contestava “que la fiesta dura siempre”. Com sempre el Rei va nu i ningú diu res, un govern fora de la realitat que funciona amb la màxima d’anar repetint parides a veure si cola. I cola, però els seus ja saben a què juguen i aquesta vegada ja havien requisat tots els assos de les mànigues dels populars valencians. La nit abans, el dia 8, per casualitat, servidora havia presenciat l’eixida de Francisco Camps, i Carlos Fabra d’una casa particular a la zona universitària de València. Segurament eixe pacte era el que salvava el coll de Costa, a qui Fabra dies després qualificava de “víctima necessària” (per a la seua supervivència s’entén), però Madrid ja havia decidit (no fos cas que els valencians poguerem decidir alguna cosa per nosaltres mateixos, encara que fóra la supervivència d’uns “mangantes” col.legiats”)
Un bon company em deia l’altre dia que la diferència entre l’Estat i la Màfia és, precissament, el nivell d’èxit. Res més clar que l’exemple valencià per veure que aquesta afimació és certa. Tant se val aquelles menudències de l’ètica, la dignitat o les bones pràctiques. Ací funciona la màxima de “qui més puga per a d’ell” i són precissament els que deixen de rebre els primers que denuncien les corruptel·les, i si no vegeu qui ha estirat la manta dels Gürtelians. La reacció meninfot de la majoria de la població, seria impensable però, en una societat compacta i cohesionada. La seua estratègia de trencament social funciona i la descohesió és absoluta. En una societat normal els valencians reaccionariem com segurament ho han fet al Principat. Un espavilat s’emporta 20 milions d’una institució com és el Palau, i immediatament es reacciona i es reforça l’estima ciutadana envers la institució i es condemna l’agressor. Ací tot va en un pack, total, “tots són iguals”.
I mentrestant el dia a dia passa, i qui dia passa any empeny i com cada any, els fins d’any en política sempre van vinculats a l’aprovació dels pressupostos dels diferents ens públics. El pressupost del Consell no serà menys i ascendirà a una mica més de 14.000 milions d’euros. Fins ací tot normal amb un finançament que fa plorar i sense concert econòmic. Però la realitat és dura, i podriem tenir 13.200 d’eixos milions més, o una miqueta més fins i tot Una mica més de la meitat d’aquests perquè ací no lliguem els gossos amb llonganisses i estem per sota de la mitjana de riquesa estatal i els hauriem de rebre en fons de solidaritat (sí d’eixos que paguem any rere any) i la resta, 5600 milions perquè l’espoliació fiscal ens pena com a catalans que som al final de la correguda i no tornaran en inversions. Però això, els Gürtelians o no ho saben o no ho volen saber, i tiraran de deute per seguir pagant davant la desesperació dels seus avaladors les despeses astronòmiques de la seua festa o les que genera Canal 9. Que per cert, què curiós que s’hagen posat de lema per al seu vinté aniversari “20 anys de la (cosa) nostra”.
Però tota Màfia esborra petjades i eus aquí uns veritables especialistes en cortines de fum. En la mateix setmana ja han anunciat que tenen permís per tancar un altre repetidor de TV3, que aquesta vegada deixarà sense senyal a totes les comarques de les demarcacions de València i Alacant i ja han fet públic el contingut de l’examen de valencianitat que faran a Leire Pajín per a ser senadora. Els temes ens resulten familiars a qui vigilem de prop a aquella colla: unitat de la llengua, transvassament de l’Ebre i finançament autonòmic…tot menys mirar a dins de casa.
