La reedició del projecte del Barça 2000, ara rebatejat com la operació del miniestadi és un clar exemple de com opera l’Ajuntament de Barcelona en matèria urbanística, és el mètode que anomeno “urbanisme de calculadora”, i us explicaré el perquè.
La ciutat en la que vivim és fruit bàsicament de la gran expansió que al segle XIX transforma l’urbs medieval en la ciutat industrial, amb el capital com a motor d’expansió, factor de desenvolupament econòmic. Es consolida la burgesia com classe dominant i es regulen els drets de propietat, el primer dels quals serà el de la propietat del sòl, delimitant el que és públic i el que és privat, i també el seu valor. Apareix el concepte de la plusvàlua que és l’augment en valor d’una propietat per causes extrínseques (la seva situació, la relació amb les xarxes de transport i les infrastructures, etc), sense que s’hi hagi fet cap millora. Els eixamples urbans del XIX es projectaran sobre les propietats agrícoles, convertint les parcel·les resultants en una nova mercaderia. La mateixa construcció de la ciutat constituirà en si mateixa un negoci immobiliari, generant els inicis d’una nova activitat econòmica.
En la ciutat industrial del XIX, el dret a la propietat serà un concepte amb pocs deures vers la societat. A Catalunya -i a tot l’Estat espanyol- no serà fins el 1975 amb la revisió de la Llei del Sòl, que s’introduirà el concepte de l’aprofitament urbanístic. És a dir, que un propietari que vulgui edificar la seva parcel·la, ha de retornar part dels beneficis que genera la plusvàlua del sòl a la col·lectivitat. Per tant, estarà obligat a cedir un % dels seus terrenys per tal de que l’administració hi edifiqui habitatge protegit (una norma que cap ajuntament ha complert, perquè el que han fet ha estat vendre’ls per obtenir finançament). A Barcelona, l’aprovació de la seva normativa urbanística (el Pla General Metropolità) al 1976, també introduirà obligacions per als privats en forma de cessions per tal d’obtenir tambè zones verdes i equipaments comunitaris.
Tornem de nou al tema del Barça, de la reconversió dels terrenys del minisestadi per tal d’obtenir amb la plusvàlua generada prou finançament per fer realitat el projecte Foster del nou Camp Nou. Aquest mecanisme és la perversió total del sistema, que obliga a l’Ajuntament a requalificar un gran nombre de m2 d’equipament de sòl privat en forma d’habitatges per tal d’obtenir una rendibilitat econòmica que ha de satisfer (un cop descontades les cessions pertinents) al Barça i també a l’Ajuntament. A cada operació la calculadora trobarà la equació més escaient: tants milions d’€ vols guanyar, tants m2 et reconverteixo a sòl urbà restant la part que jo (Ajuntament) hem quedo i amb els quals faig el que hem convingui en el moment en que ho decideixo. I així a canvi de permetre que el Barça faci la reforma del Camp Nou els obliga a finançar la urbanització del Campus Sur de la universitat, com va fer pagar a l’Espanyol en el seu moment el túnel del c/Numància (La Illa), sense dotar al barri de més equipaments públics. I vosaltres hem direu que és el mínim que el privat pot fer, pagar, i jo us diré que finalment aquí hi ha un problema d’ètica si permetem sempre que el privat obtingui el seu benefici a costa del be comú. Perquè encara que sembli que les demandes veïnals aconsegueixen petites victòries sobre el privat, el gestor públic sap fer anar la seva màquina i el concepte de retorn de la plusvàlua a la societat es va retallant cada cop més. Un mecanisme que obliga a l’Ajuntament a posar-se del costat dels interessos privats i permetre les seves operacions, construint així la ciutat a base d’anar modificant el seu pla general per obtenir rendibilitat econòmica del seu sòl, un be com tots sabem, no renovable i escàs. Aquesta és una de les causes de la crisi del Model Barcelona, quan es comencen a construir gratacels a la nova Diagonal del 22@, al Fòrum o a la Plaça de les Glòries per finançar el Fòrum, o les torres que volen aixecar a La Sagrera per pagar a la Renfe, o l’Hotel Vela de la Barceloneta, etc.
I així arribem al moment actual de crisi econòmica, que és una crisi de les institucions financeres d’aquesta economia global, una crisi en definitiva del model econòmic, del capitalisme.
