Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Junts per la Democràcia… al Parlament Europeu

|

- Publicitat -

Un any passa molt ràpid, diu la saviesa popular. Per molt que actualment estiguem vivint una successió infinita de “dies històrics”, d'aquí a un any ens trobarem de ple en una doble campanya electoral: la de les eleccions municipals i la de les europees, que tindran lloc el mateix diumenge dia 26 de maig (de 2019). Si bé les eleccions municipals ja han començat a albirar-se a l'horitzó -amb propostes arriscades que han aconseguit la resposta lògicament partidista dels partits-, les eleccions europees tendeixen a passar desapercebudes. Com sempre passa, vaja.
 
Però precisament perquè tendeixen a passar desapercebudes, bé que podrien ser una bona ocasió per assajar noves fórmules polítiques que, qui sap, poden dur el catalanisme a aconseguir el preuat referèndum d'independència.
 
Recapitulem: arreu del món, les independències o bé s'han aconseguit per la via insurreccional o bé a través d'un referèndum pactat/tolerat per l'Estat matriu. En el cas català, tot i que la primera via té molt de predicament a les xarxes socials, a la pràctica no acaba de visualitzar-se cap revolució palpable.
 
Convençut com estava l'independentisme que, proclamada la independència, “algú” a Europa li faria cas i l'ajudaria en el procés d'asseure el govern espanyol a la taula de negociacions, la via del referèndum pactat amb l’Estat es va deixar aparcada. Així, pràcticament no es va donar valor al fet que ICV aconseguís que la candidata dels Verds a presidir la Comissió Europea, Ska Keller, donés suport explícit tant a la consulta del 2014 com al Pacte Nacional pel Referèndum. Tampoc no es va donar cap valor a la proposta del 2015 de Pablo Iglesias d'un referèndum “immediat” en cas de victòria. Potser caldria mirar enrere i entonar una certa autocrítica.
 
I és que, últimament, l'independentisme es debat entre continuar tirant pel dret amb el 47% del suport popular o bé teixir noves aliances amb d'altres sectors de la població -tant catalana com espanyola. El 21-D va suposar una victòria parlamentària incalculable per a l'independentisme: tenint-ho absolutament tot en contra, la ciutadania va tornar a donar la majoria parlamentària a les tres ànimes que té el moviment. Però, més enllà de la victòria parlamentària, la República no va ser validada.
 
Esperant el moment en què la revolució passi dels sofàs als carrers, són multitud les persones que s'han adonat del retrocés en drets civils que representa el govern del PP, oportunament recolzat per Ciutadans i PSOE. La Taula per la Democràcia, primer, i l’Espai Democràcia i Convivència, ara, són plataformes integrades per l’independentisme i d’altres moviments que denuncien alt i clar tota una sèrie de retrocessos socials i nacionals inadmissibles. La manifestació de diumenge en serà una bona mostra.
 
En aquest context, a l'independentisme polític se li obre la via de teixir noves aliances. Repassem els fets: 1) ERC i ICV, de fet, ja comparteixen grup parlamentari a l'Eurocambra, el dels Verds/Aliança Lliure Europea (ALE). 2) L'eurodiputat de CDC/PDeCAT/JxCat, Ramon Tremosa, amb experiència brussel·lenca des del 2009, reconeix obertament que el seu vot en termes nacionals coincideix més amb els dels Verds/ALE que no pas amb els de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE), grup controlat eminentment per Ciutadans. 3) L'experiència de l'Anova de Xosé Manuel Beiras –sent el motor d’En Marea, conjuntament amb Podemos i IU- s'ha demostrat vàlida a Santiago.
 
Dit d’una altra manera: una llista de “Junts per la Democràcia a Europa” que tingués per bandera la defensa del referèndum i dels drets ciutadans no apareixeria com a descabellada. Una llista que defensés un Parlament Europeu amb més poders enfront a l’intergovernamentalisme del Consell -i la Comissió-, una llista que posés en valor l’europeisme, una llista que reconegués que els problemes polítics se solucionen votant. I si la condició europea perquè el referèndum català sigui vàlid com el d’Escòcia és que haurà de ser autoritzat des de la Moncloa, bé que a l’independentisme li farà falta teixir aliances més enllà de l'Ebre. Unes aliances que no poden ser ni amb PP, ni amb C's ni amb PSOE. Vist el panorama, Podemos/IU apareix com l'única força en què pot mirar de confiar.
 
Aliar-se electoralment amb Podemos/IU, ni que sigui només per uns comicis, pot fer venir mal de panxa a més d'un independentista hiperventilat. Paradoxalment, el mateix hiperventilat que s'haurà mostrat eufòric per la moció del Partit Comunista de Portugal demanant respecte per “la voluntat del poble català”, o que haurà aplaudit els gestos de Die Linke envers Puigdemont a Alemanya. L'1 d'Octubre va servir per constatar que les capitals europees no vindran a treure les castanyes del foc de l'independentisme. Si de cas, com van fer amb Escòcia, toleraran el resultat d'un referèndum beneït per la Moncloa. I, per aconseguir-lo, el catalanisme necessita tenir aliats a la Moncloa.
 
Així les coses, les europees apareixen a l'horitzó com un banc de proves ideal, en tant que la circumscripció electoral abasta tot l'Estat espanyol. De materialitzar-se aquesta “UTE”, d'altres formacions d'arreu de l'Estat bé que s'hi podrien sumar. Del PSM i Compromís… al PNB. Podemos/IU, al seu torn, podria agafar nova empenta: la victòria d'aquesta llista a Catalunya, sumada a bons resultats a Madrid, País Valencià, Illes i Andalusia… Qui sap.
 
I això voldria dir que una llista conjunta al Parlament Europeu es traduiria automàticament en un referèndum pactat? No, ni molt menys. Però sí que podria generar entre l'independentisme i certs sectors progressistes espanyols clima de confiança actualment inexistent. Un escenari, el de la inexistència de relacions, que actualment perjudica les dues parts. Xavier Domènech va guanyar dos cops les eleccions espanyoles a Catalunya amb la promesa d’un referèndum pactat. L’independentisme ho ha de tenir clar. I si Pablo Iglesias necessita vots per accedir al poder, sap de sobres que aquí n’hi ha.
 
Perquè… si aquest realment és un problema polític, s'ha de resoldre amb política. I, amics, tots sabem que la política fa estranys companys de llit.
 
PD: L'alternativa, si no, quina serà? Amb un C's que continuarà recollint bona part del vot decebut amb el PP i el PSOE… el PDeCAT/JxCat i ERC tornaran a anar per separat? I amb quin missatge es dirigiran als votants? Dient que buscaran aliances a Europa, quan no les tenen ni a l’Estat?
 
PD2: A França, Europe Ecologie ja va agrupar el 2014 al partit Verd i formacions independentistes corses. Tot està inventat, no cal donar-hi gaire voltes.

 
PD3: Queda un any i encara podem tenir moltes sorpreses a casa. I tot plegat coincidirà amb les eleccions municipals catalanes -i autonòmiques espanyoles-, en què les lògiques partidistes són totalment diferents. Però pensar-hi un moment, ni que sigui per acabar descartant-ho, seria un exercici socialment interessant.
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut