EL SOCIALISME HIPÒCRITA

La hipocresia i la manca de correspondència entre el que es diu que es pensa, i el que s’acaba fent quan es governa, és el principal mal actual del socialisme espanyol. I malgrat que aquesta patologia no només afecta al PSOE – ja que ha “infectat” a una gran part de l’esquerra tradicional – el cert és que aquesta formació, tot i estar en un teòric procés de refundació, encara no ha mostrat consciència d’aquest problema.
La fi de la dictadura i l’inici de la singladura democràtica, curiosament, va significar el punt de partida del món socialista cap a dos camins diferents. Uns camins que havien de ser el mateix, o si més no, uns camins que havien de conduir al mateix lloc, malgrat els diferents viaranys i itineraris que s’utilitzessin.
Però aquests dos camins,  la paraula i l’obra, han transcorregut per indrets cada cop més divergents, fins l’extrem que, a dia d’avui, se n’ha constatat la seva impossible convergència…
El que han dit pensar i defensar ha seguit el camí idíl·lic de l’Espanya federal, del país plurinacional, de la lluita per la igualtat social, de la modernització del país, de la transparència i la honestedat en la gestió pública…mentre el que han acabat fent és el camí de l’Espanya autonòmica, de la defensa de una única nació, l’espanyola (Guerra i el seu ribot), de la preservació dels privilegis de les classes adinerades i dels lobis financers (fiscalitat favorable a les grans fortunes, connivència amb el Botín, salvament dels bancs a costa de els finances públiques…), dels pactes amb el PP per garantir la pervivència de l’alternança (reformes constitucionals a la carta, abdicació del Rei, manteniment de la dependència política bipartidista de l’estament judicial…) i dels Juan Guerra, els Gal, Filesa, els fraus del PER i dels ERE d’Andalusia…
I malgrat el moment que viuen, de total i absoluta decadència i manca de credibilitat, segueixen tossuts el recorregut dels dos camins. Ni un gram d’autocrítica; ni un bri de rectificació.
El darrer episodi d’aquesta hipocresia vergonyant són les declaracions de la “presidenta a l’ombra” del PSOE, la senyora Susana Díaz, en relació a l’entrevista Mas – Rajoy, preocupada pel temor que el president de la Generalitat hagi arrencat un acord que impliqui “que no es tracti a tothom igual”.
Potser és ser il·lús, però a una persona del pes i de l’ascendent dins del PSOE d’aquesta senyora, li esperava una profunda preocupació pel fet que actualment, amb el model de finançament vigent, el que ja està passant és una desigualtat reconeguda entre “súbdits” espanyols, depenent de si viuen a l’ombra de Sevilla o a la de Barcelona, amb un sobrefinançament demostrat cap a Andalusia i d’altres territoris, i un infrafinançament dels territoris dels Països Catalans, que acaba impactant en la quantitat i qualitat dels serveis públics que es presten als ciutadans.
O una preocupació perquè, malgrat aquest major finançament, la seva comunitat autònoma segueixi a la cua del desenvolupament a l’estat; o per la evident connivència entre el seu partit i el frau dels ERE; o per les xifres de la pobresa al conjunt de l’estat; o per estar abanderant una proposta de reforma de la Constitució morta abans de néixer; o per…
Ja ho sé, és inútil. Qualsevol manifestació de preocupació per algun d’aquests motius, o per tots ells sumats, no donarien ni la meitat de vots que aconseguirà aquesta senyora, pel fet d’estar tan preocupada pel que fem o deixem de fer els catalans.