ÉS L’HORA D’UNA NOVA POLÍTICA

És possible que el que exposaré aquí no sigui una qüestió percebuda com a tan necessària per a molta gent. O potser sí. La qüestió és que sincerament ho penso i crec que pot ser útil de compartir. Prefereixo exposar-me a la incomprensió, al fet de tenir la sensació de no haver contribuït – en la mesura de les meves modestes possibilitats – a obrir un debat col·lectiu que al meu parer és imprescindible a hores d’ara. Pel bé de tothom.
Els paràmetres de l’acció pública han canviat, i molt. I segueixen canviant. Sobretot, en base a la percepció que té la ciutadania no tant del paper actual de les institucions col·lectives, de qualsevol mena, sinó del paper que hi han jugat alguns els seus actors més significats com dirigents o representants polítics, persones en definitiva amb una gran notorietat pública. I fixeu-vos que dic percepció i no constatació, perquè majoritàriament encara no s’ha arribat a l’estadi de poder escatir la certesa o no de la gran quantitat d’irregularitats, corrupteles, actuacions èticament reprovables o delictes directament, que tenim damunt la taula. La justícia és lenta, de ben segur, però el sentiment col·lectiu en moments com els que estem vivint actua amb una rapidesa espectacular. I malgrat que la majoria de fets que qüestionen la cosa pública no han estat encara jutjats, la virulència d’aquests com a depredadors del sistema públic, la seva magnitud i el seu nombre inacabable, els converteixen en un incontrolable mecanisme de destrucció massiva de la confiança de la ciutadania en les seves institucions. I malauradament s’emporta per davant, gairebé amb la mateixa violència, tan als qui han actuat honestament, donant-ho tot pels altres, com aquells que s’han lucrat de tots nosaltres. Si a aquest fet se li afegeix el patiment extrem i la precarietat a la què està sotmesa gran part de la societat, és humanament comprensible que aquesta percepció de podridura d’una part sigui suficient per condemnar el tot. Per injust que sigui.
Aquest és context en el qual ens trobem pel que fa referència a les qüestions que en els propers anys determinaran els moviments del que s’anomena voluntat popular. La percepció de l’acció pública ha canviat, les necessitats i la sensibilitat de la ciutadania també, i, per tant, l’acció pública ha de canviar els seus paràmetres d’actuació. Al meu entendre, no saber llegir això i no actuar en conseqüència, ens pot portar a un escenari certament complicat. D’aquí la necessitat que tinc d’expressar aquest fet. I de fer-ho en un moment en el que s’estan configurant les candidatures i els seus programes de cara a les eleccions que tenim més a prop, les municipals.
En relació a aquest horitzó més proper, doncs, m’atreveixo a dir que l’orientació que s’han de donar, en aquest cas, a les actuacions en clau municipal, han de ser molt més intenses pel que fa a la seva utilitat social i a la seva capacitat d’aconseguir noves complicitats amb el conjunt de la ciutadania. Amb tot l’ampli ventall de realitats individuals, incidint amb més força amb els col·lectius més vulnerables i a l’hora més vulnerats els darrers anys, les classes treballadores. Les propostes que es presentin en forma de programa electoral han de generar unes expectatives d’utilitat meridiana pels ciutadans, han de tenir la capacitat d’activar-nos a tots per recuperar l’esperit reivindicatiu, cooperatiu i solidari que ha de tenir tota societat. En definitiva, han de tenir una component d’utilitat inqüestionable.
D’ençà de la recuperació de la democràcia aquest esperit col·lectiu s’ha anat afeblint, esmorteint any rere any la capacitat del col·lectiu social d’actuar, de prendre decisions que generin canvi. De conduir el nostre destí en definitiva. I aquest no ha estat un procés generat per la inèrcia. Cada cop més gent teoritza, i en molts casos acaba demostrant, que tot plegat ha estat una mena de pla orquestrat per unes elits a les quals la inacció de la gran majoria de la societat és el millor servei als seus opacs interessos. L’empoderament, la capacitat d’exercir la nostra sobirania com a amos i senyors del nostre esdevenir en relació a l’actuació pública, la legitimitat de poder actuar amb plenes possibilitats de determinar l’orientació i el contingut dels afers públics per part de tots i cadascun dels ciutadans ha de ser un objectiu central.
Però no només en els aspectes relatius a les polítiques a implementar s’hi ha de donar el caire que acabo d’expressar. Crec que també s’ha de plantejar una nova forma d’orientar les candidatures, transmetent un tarannà humil en les formes, obertes a l’empatia i extremadament sensibles a la realitat actual. On les persones i les seves capacitats juguin un paper clau, més enllà de les consignes de partit, dels “mèrits” adquirits a dins de cada formació política, i de la conveniència de la seva presència en clau dels equilibris interns o d’estratègies partidistes. A la política municipal hi manca utilitat i hi sobra gent “poc útil” pels reptes que tenen plantejats els nostres municipis.
Tinc la sensació a més, que ha arribat el moment d’oblidar definitivament el cercle viciós d’actuar pels meus, perquè això em permetrà seguir en el poder, per seguir actuant pels meus… Cal molt sentit comú i molta sensatesa. Cal plantejar l’actuació pública des de la generositat i des de la cooperació. Ja hem tingut prou competència, que el que ha acabat generant són tones i tones d’incompetència. L’objectiu ha de ser intentar millorar les condicions de vida i les expectatives dels ciutadans i no les dels partits polítics. Una obvietat tan òbvia com poc present als escenaris polítics municipals els darrers anys.
Crec que s’ha de ser valent i abandonar, per exemple, els favoritismes cap als amics emprenedors amb el pretext que generaran activitat econòmica, quan el que acaben fent és exercir una posició de domini d’un determinat sector, que acaba empetitint les expectatives econòmiques dels altres emprenedors no tan amics. O acabar amb les contractacions poc transparents de determinats serveis, a empreses amigues, sense els més elementals criteris ètics. O no condicionar parts molt importants dels pressupostos públics per actuacions sense criteri, que només responen a la capacitat d’uns pocs de poder incidir en la decisió dels responsables polítics.
Com també crec que és el moment de no confondre les coses. El procés nacional és una cosa, i els quatre anys de legislatura és una altra molt diferent. Els nostres ajuntaments, depenguin de l’estat espanyol (tant de bo que no) o d’un nou estat català, tindran aquests propers anys els mateixos reptes i les mateixes funcions en un cas o en l’altre. I sobretot, la mateixa ciutadania amb els seus problemes i les seves realitats més aviat precàries. Els nous consistoris no poden ser governats per gent que especuli i que decideixi la seva candidatura, les seves aliances o les seves polítiques des del “i si arribem a ser independents?”, perquè això, a més d’un frau electoral, és d’una irresponsabilitat supina. Que són les municipals! L’esdevenir ja portarà a haver-se de posicionar o d’actuar a nivell nacional en una clau o altra. Però fins llavors, i per reconnectar amb la gent, per recuperar la utilitat de la política municipal, s’han de solucionar problemes.
És moment de pensar en gran. S’ha d’analitzar bé – sense apriorismes partidistes – quina és la millor manera d’oferir utilitat a la gent, cóm es pot fer front als reptes establint les màximes complicitats possibles, i quanta obertura i transparència reclama la ciutadania. I en les respostes a aquestes tres qüestions hi poden haver camins a emprendre. La generositat, el sentit comú, l’empatia i l’abnegació hi poden ajudar.