De l’Art Degenerat

Adolf Hitler i el crític d'art alemany Max Nordau no van fer distinció – malauradament – entre les diferents tendències artístiques de l'època i ho van ficar tot en el mateix sac sota l'etiqueta d’ “art degenerat”. No obstant això, no anaven errats, ja que la major part de l'art actual ha degenerat a nivells demencials.

Obres com “Merda d'artista enllaunada” (1961) de Piero Manzoni, que és ni més ni menys el que el seu títol indica, “My bed” el propi llit sense fer de Tracey Emin, envoltada de condons usats, roba interior amb taques de sang en un ambient decadent, o els animals esquarterats vius per l '”artista” Hermann Nitsch, són només uns exemples de com certs “ismes” del segle XX van donar peu a un art degenerat, un “art” on tenen cabuda psicòpates i sàdics perquè no hi ha una llei que penalitzi severament el maltractament, tortura i assassinat dels animals i perquè el món de l'art també ho permet.

“Artistes” que s'escuden darrere del “significat” de l'obra perquè no tenen talent ni per fer una 'o' amb un canut. Un “art” en què tot val perquè simplement ho diu l'”artista”, en quina disciplina s'ha vist mai això? En cap, perquè tot, agradi o no agradi, té unes normes, codis i qualitats. Un art que es basa en la pitjor vilesa de l'ésser humà, en l'autocomplaença de la degradació grotesca no és art, és porqueria. Confondre la genialitat amb la bogeria, és justament això, una confusió. Un geni és un superdotat de la creació, no un pertorbat mental amb un cop de sort. El tema és massa llarg per liquidar-lo en un post, però no vull acabar sense deixar molt clar que l'excusa de que a qui no li agrada l'art contemporani és perquè no entén d'art, ja no serveix des de fa temps. Som molts els artistes, crítics d'art, i intel·lectuals que òbviament sí que entenem d'art perquè justament som experts en això, i no acceptem qualsevol mamarratxada (qualitat artística nul·la) o aberració (manca total d'ètica i equilibri mental) com a obra d'art per més que estigui exposat en un museu.