Confeso que ara no recordo qui va dir aquesta frase però hi estic d'acord. Ni Catalunya té la força per independitzar-se d'Espanya (per la força) ni Espanya té la força per assimilar-nos, esclafar-nos o esborrar-nos. En realitat la frase es quedava en “assimilar-nos”. El 1640 ja van provar de fer-nos passar per l'arrasador, ens van deixar molt tocats, les guerres ja ho tenen això, però no van acabar amb nosaltres com a poble, van haver de tornar a provar-ho de nou a inicis del segle XVIII. Vam perdre les institucions i els nostres drets, però no ens van aconseguir assimilar. Ja situats en el segle XX van intentar fer-nos passar per l'adreçador, i nosaltres malgrat tot hem reivindicat la recuperació de les nostres institucions i els nostres drets. No tenim la força militar per fer-los fora, cert, però ells tampoc la tenen per esclafar-nos. La nostra raó sempre aconsegueix imposar-se tard o d'hora a la tendència autoritària i incivilitzada de l'Estat espanyol de voler convertir-nos en un altre poble sense passat ni memòria. Malauradament per ells, no tenen, com diu Lluís Llach a “País petit” “detectors pels secrets del cor”, secrets que no són tan secrets, aquest “país petit” que és Catalunya, no és tan petit, com demostra el fet que haguem resistit als dos grans imperis europeus, França i Espanya, que ens han fet la guerra, s'han fet la guerra entre ells al nostre país i se'ns han volgut repartir com si fóssim mercaderia. I tot i així continuem existint. Fins i tot els nostres compatriotes nord-catalans, durant segles sota l'urpa francesa, desperten el seu sentiment de pertinença a aquest “país petit” que “no sempre estar segur de tornar a veure el sol” de demà, però el continuem veient, si no fos així jo no estaria escrivint això. El gran problema d'Espanya és que els seus governants naixen tots amb una incapacitat congènita per negociar, històricament sempre han imposat els seus desitjos sense cap mirament. Tampoc saben complir amb els acords, especialment quan creuen que tenen una posició de força, tenen tota la maquinària d'un Estat que no té capacitat ni de negociació ni de compliment dels acords firmats. Ni quan s'han endut un clatellot dels forts han estat capaços d'aprendre la lliçó. La pèrdua gradual de totes les colònies al llarg del segle XIX els va sumir en un estat de còlera, i algú ho havia de pagar, per ells, des del punt de vista seu, Catalunya era l'última colònia. Som espanyols per pagar els impostos, és a dir, per complir amb les nostres obligacions i deixar-nos espoliar, però ens tracten de la mateixa manera que als indígenes llatinoamericans. Amb moltes diferències: nosaltres estem al costat, mentre que les colònies llatinoamericanes els quedaven lluny, a nosaltres no ens podien matar amb epidèmies com va succeir amb la gran majoria dels indígenes de llatinoamèrica perquè nosaltres estàvem immunitzats contra les mateixes malalties que ells i que la resta d'europeus. Nosaltres no ens hem pogut treure el seu domini però ells ni ens han pogut assimilar ni ens han pogut esborrar del mapa. El tema de la llengua és una cosa que no entenen els espanyols, no entenen que volguem parlar una llengua que “només” parlen 10 milions de persones, les cometes del només no són gratuïtes, poden parlar una llengua que parlen 400, 500 o 600 milions de persones. El xinès el parlen més de 1000 milions i no veig que els espanyols decideixin canviar-se al xinés. Senten un profund menyspreu cap a una llengua que malgrat els seu “escàs” nombre de parlants, des del seu punt de vista, és una de les meves actives de la xarxa, té una vitalitat que ja desitjarien algunes llengües amb més parlants i amb un Estat que les recolza, i això que la nostra llengua té un Estat al darrera que la menysprea i odia, i segurament aquest menyspreu i odi de l'Estat espanyol i de molts espanyols ni ells mateixos saben la raó. Vull incloure un article aparegut a l'AVUI el 5 de maig de 2011. Malgrat que des d'Espanya ens anunciïn que la independència seria la nostra ruïna, com si dependre d'Espanya no ho fos, considerant que cada dia 60 milions d'euros se'n van de Catalunya per no tornar-hi mai més, això suposa 21800 milions d'euros anuals que ens són espoliats per Espanya sense cap vergonya, una quantitat que hi ha països que ni els veuen, i només són una petita part, poca broma, que la quantitat aquesta només és una petita part que se'n va a un Estat que quan se li reclamen 1450 milions d'euros diu que ja veurem si ho rebrem, que ens posem fulles, tot i que hi ha un acord signat. Són gent que no tenen paraula.

Política
Un exdirigent de l'FMI diu que Catalunya podria ser un dels països més rics
Kenneth Rogoff afirma que si el Principat fos independent figuraria en els primers llocs del rànquing mundial
Cita l'economia catalana com un puntal

L'execonomista en cap del Fons Monetari Internacional i actual professor de la Universitat de Harvard, Kenneth Rogoff, considera que Catalunya seria un dels països més rics del món si fos independent. Rogoff ha fet les declaracions en una entrevista a la revista Capital, quan el periodista li pregunta per si el govern de Zapatero ha fet el suficient per combatre la crisi. “Es necessiten mesures importants, particularment en el mercat laboral. Espanya, no obstant això, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel·lents, té regions com Catalunya que, aïllada, seria un dels països més rics del món...”, assenyala l'economista entre els factors positius. Segons Rogoff, Espanya necessita una profunda reforma estructural de la seva economia, per poder créixer, i creu que aquest és el gran repte. “Amb un 20% d'atur farà falta sort perquè el PIB avanci alguna cosa enguany. Un creixement del 3% o del 4%, necessari per reduir l'atur, és poc probable a mitjà termini. I està clar que Espanya necessita una profunda reforma estructural de la seva economia“, hi afegeix. Rogoff creu que existeix una alta probabilitat que l'Estat espanyol acabi necessitant ajuda d'Europa. I en dóna la culpa al fet que Grècia, Irlanda i potser Portugal hauran de reestructurar el seu deute. En aquell hipotètic moment, “els mercats es tornaran bojos”. Les declaracions de Rogoff s'afegeixen al fet que la premsa internacional s'està abocant a informar de l'enfrontament que Catalunya manté amb l'Estat arran del dèficit fiscal, tot al contrari del que succeeix amb els rotatius amb seu a Madrid, que l'ignoren. El rotatiu The New York Times es va decantar la setmana passada a favor de les tesis catalanes, i es va mostrar preocupat per “l'estrangulació financera” de què és víctima Catalunya. El diari nord-americà detallava que el finançament obliga el país a “contribuir amb un 10% del PIB” català a la hisenda espanyola, en al·lusió a l'espoli fiscal. Segons el rotatiu, en un article titulat Els dèficits de les regions incrementen les pors sobre Espanya, Catalunya es veu obligada a “donar suport a les regions més pobres a través de les taxes que recull Madrid”. L'article s'afegia al que també va publicar el londinenc Financial Times, que explicava la forta contribució de Catalunya en solidaritat amb Espanya.
LA FRASE
Espanya té regions com Catalunya que, aïllada, seria un dels països més rics del món.
Kenneth Rogoff
EXECONOMISTA EN CAP DEL FONS MONETARI INTERNACIONAL

Els polítics espanyols quan senten parlar de la independència de Catalunya els entra una rialla nerviosa, la del que té por que es produeixi allò que li estan dient, i adverteixen que si això es produís se'ns cauria el món al damunt. Ells no conceben que Catalunya pugui decidir un dia caminar sense la tutela espanyola, tampoc concebien que Cuba, Puerto Rico o Filipines puguessin existir com a països sense la tutela espanyola, i existeixen, però tampoc concebien que pogués existir Holanda, que durant el segle XVI va estar sota el domini castellà, i Holanda és avui un país petit i pròsper, no tenen als castellans robant tot el que poden. Tampoc donava ningú res per Irlanda o Israel, i ja veieu, existeixen. En el cas d'Israel tenen el problema de tenir un veins problemàtics amb els que estan en guerra latent des de fa més de 60 anys. Nosaltres estem en guerra amb l'Estat espanyol encara que ja faci molt de temps que no ens tiren bombes, cosa que si que havien fet fins fa 72 anys amb una certa periodicitat. Si fins i tot un moderat com Azaña defensava que al seu parer s'havia de bombardejar Barcelona cada 50 anys, i aquest era un moderat, però l'espanyolisme en què havia estat format quan de catalans es tractava li feia sortir l'esperit del governant carpetovetònic i començava a costar diferenciar-lo de predecessors i successors que si que van dur a terme aquests bombardejos. Nosaltres existim perquè som un poble tossut. També en el nostre poble hi ha individus menyspreables que fan grans demostracions del seu espanyolisme renegant de Catalunya, com he dit tots els pobles pateixen la presència dels seus quislings o botiflers. Pels que no sapigueu que volen dir aquests dos termes us diré que tots dos són sinònims de traïdor i col·laborador amb l'enemic. Els botiflers eren els partidaris de Felip V durant i després la guerra de successió, aquest terme estava enfrontat al de Maulets, els patriotes. Quisling va ser el primer ministre noruec col·laborador que va col·laborar amb l'ocupant nazi de Noruega. Ja us puc dir que els noruecs no li van perdonar el seu col·laboracionisme i traïció, i van jutjar-lo, condemnar-lo a mort per traïció i afusellat. El seu nom, Quisling, s'ha convertit en sinònim de col·laboracionista i traïdor, com els nostres botiflers. No tornaré a explicar perquè crec que les amenaces no ens les podem prendre seriosament, ja ho vaig explicar en l'altra article, a hores d'ara considero ridícul que ens amenacin amb l'apocalipsi quan avui dia seria inimaginable que ens enviessin els tancs a la Plaça Sant Jaume, això ho podien fer en unes altres èpoques, ho van provar, ens van fer mal, però continuem aquí. Un dels temes que em preocupen és l'autoodi, aquella gent que sent catalana no deixen de mostrar el seu odi contra Catalunya, contra la llengua, contra les institucions, és aquesta gent a qui els mitjans de la caverna donen veu presentant-los com els catalans lleials (a Espanya) víctimes del malèfic catalanisme. No diré noms però en podria dir uns quants noms d'aquests catalans que han fet de l'autoodi la seva bandera. Si no fos català, si fos espanyol i escoltés el que diuen els mitjans de la caverna sobre els catalans acabaria creient que els catalans tenim banyes i cua i ens mengem els nens castellanoparlants amb patates, res més lluny de la veritat, sóc català i puc assegurar-vos que després de mirar-me a l'espill he vist que no tenia banyes ni cua (al darrera) i menjar nens castellanoparlants o catalanoparlants és lleig.
No nego que els catalans hem comés alguns errors, però de vegades som massa autocrítics, i n'hi ha que s'han espanyolitzat tant que intenten ser més anticatalans del que puguin ser els espanyols. En un article publicat anteriorment he pogut veure en les opinions d'un dels comentaristes un exemple d'aquest autoodi, aquesta persona molt adoctrinada per cavernícoles reconeguts, s'ha dedicat a anar exposant totes les idees que de Catalunya i el catalanisme té el nacionalisme espanyol, ha deixat escrits tots els prejudicis que el nacionalisme espanyol té sobre Catalunya. I estic parlant d'un català que escriu en un català bastant correcte, no és d'aquests catalans exemples d'autoodi que arriben a l'extrem de no saber ni voler escriure en català, d'aquests també n'hi ha, en un català correcte ha anat desgranant les tesis de la catalanofòbia hispànica. Ja és prou trist que escoltem un reguitzell de prejudicis sense cap més fonament que la incapacitat de determinats nacionalistes espanyols d'entendre i respectar Catalunya, només ens falta que alguns catalans renegats demostrin aquest odi cap a la seva pròpia terra.
Continuarà.