Gregorio Peces Barba és un polític espanyol socialista que va ser president del Congrés dels Diputats i un dels ponents de la Constitució espanyola de 1978, que els mitjans de comunicació sempre qualifiquen de “pares de la Constitució”. El temps ha demostrat que amb els pares que va tenir aquella Constitució no podia sortir res de bo.

Espanya és un país amb escassa tradició democràtica, la dreta amb contades excepcions és una dreta cavernícola a la que li costa que el braç dret no s'alci per fer la “salutació romana” amb una concepció extremadament centralista de l'Estat, i l'esquerra té un concepte jacobí de l'Estat, ambdues posicions per tant, coincidents en aquest punt.

Dir bajanades contra els catalans és un recurs molt emprat per aconseguir uns quants vots, encara que no seria aquest el cas de Peces Barba perquè políticament està retirat.

Peces Barba ha fet les següents declaracions en el marc del X Congrés de l'Advocacia celebrat a Cadis parlant sobre l'esperit de la Constitució i el tema autonòmic. El to de befa sobre Catalunya de Peces Barba ha molestat als advocats catalans presents a la sala que s'han aixecat i han marxat i després han emés un comunicat desaprovant les paraules del ponent.

Gregorio Peces Barba: “Ese es el problema de España con este tema desde hace siglos, desde que el Conde-Duque de Olivares encontró el tiempo con el levantamiento de los catalanes, que por cierto, celebran, que yo creo que es un signo, siempre sus fiestas llamadas nacionales por derrotas, y los portugueses. Entonces se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma: ¿Y que hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes?. Igual nos habría ido mejor, pero, en fin, como eso ya es agua pasada, no se puede, bueno, habría habido un problema gordísimo, que no hubiera podido haber los partidos de fútbol Madrid-Barcelona. Claro, eso siempre es muy importante. Pero, en fin, dicho ésto, yo soy mucho más optimista que José Pedro Pérez Llorca y creo que es imposible que se produzca una situación de ese tipo, y es imposible que vayan a, que vayan a producirse esos efectos tan negativos.”

Anem a pams. És cert que Espanya fa segles que té un problema i és la incapacitat dels seus governants, independentment de si portaven una corona, una gorra de plat o fins i tot el vestit de demòcrata, d'assumir que l'Estat espanyol no és un Estat uniforme, ells han provat de crear un Estat amb una sola cultura i llengua, la castellana, amb unes úniques lleis, les castellanes i amb uns únics costums, els de Castella, i és evident que no ho han aconseguit malgrat que no els ha tremolat el pols per imposar aquesta uniformitat castellana. El senyor Peces Barba diu que “desde que el Conde-Duque de Olivares encontró el tiempo con el levantamiento de los catalanes, que por cierto, celebran, que yo creo que es un signo, siempre sus fiestas llamadas nacionales por derrotas, y los portugueses”. Cal dir que la Diada Nacional de Catalunya, l'11 de setembre, no celebra una derrota, la commemora, commemora la derrota soferta l'11 de setembre de 1714, i en aquell moment Olivares devia fer mig segle o més que criava malves. Crec que el senyor Peces Barba confon la guerra dels Segadors (1640) que es va produir en temps d'Olivares (burxador d'orelles reials) amb la Guerra de Succesió (1714) que va acabar quan va rendir-se la ciutat de Barcelona, un 11 de setembre, després de més d'un any de setge. Les derrotes es commemoren, les victòries se celebren, i si una derrota com la patida llavors es commemora no és perquè ens sentim cofois sinó perquè reivindiquem tot allò que es va perdre. Quan parla de “dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes” sembla que estigui parlant de joguines, el to és ofensiu. Els castellans van haver d'escollir entre esclafar la revolta portuguesa o la catalana. Castella no tenia tropes suficients per fer front a tots dos aixecaments alhora. Van optar per Catalunya, segurament amb la idea que quan el tema de Catalunya estigués enllestit s'ocuparien dels portuguesos. Per sort pels portuguesos, els castellans ja no van tenir mai més l'oportunitat ni els mitjans per envair Portugal. Olivares només va ser un dels molts que van creure que ens acabarien reduint a les lleis i costums de Castella, una idea que ha estat present en l'ideari de tots els nacionalistes espanyols. Fins i tot aquells polítics que podríem qualificar de demòcrates quan parlen de Catalunya els surt el nacionalista castellà que porten a dins, com si Olivares els posseís.

Un altre comentari desafortunat d'aquest personatge posa en evidència al personatge:“No soy pesimista, estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona.(...) Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Malament anem quan un polític presumptament democràtic diu bestieses d'aquest nivell. Cal dir que un dels grans polítics espanyols, Manuel Azaña, deia que a ell algú li havia comentat que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys. I aquests són els polítics demòcrates espanyols, ja podeu imaginar que deuen pensar els que només són polítics espanyols però no són gens demòcrates. Parafrasejant el rabí del “Violinista a la teulada” diré “senyor, tingues molts anys els polítics espanyols... tan lluny de Catalunya com sigui possible”. Unes hores més tard Peces Barba declarava en una emissora de ràdio que “los catalanes no deberían ser tan susceptibles a las bromas”. Les seves paraules no són cap broma, són les paraules d'un cretí espanyolista. Parlar amb aquesta alegria de bombardejar Barcelona cada 50 anys és impropi d'un demòcrata. I després algú se sorprèn a la Carpetovetònia interior que a Catalunya hi hagi independentistes. Si fins i tot els que presumptament són demòcrates diuen aquestes coses que podem esperar d'aquells que no ho són en un país sense tradició democràtica ni respecte pels altres pobles.

Als catalans segurament les coses ens haurien anat millor sense Espanya, i ara estaríem compadint-nos dels pobres portuguesos per haver tingut la desgràcia d'acabar a les urpes castellanes. El que li hauria calgut a Espanya/Castella és civilitzar-se, Peces Barba és un exemple que alguna cosa succeeix a l'Altiplà castellà que els impedeix actuar com éssers civilitzats, serà la ferum fermentada durant segles a la caverna de Mordor que ha enrarit tant l'aire que els impedeix ser persones civilitzades.

En posteriors declaracions Peces Barba ha dit que mai faria bromes amb el bombardeig de Gernika o amb els atemptats terroristes però si que fa bromes amb els bombardejos a Barcelona. Si les primeres declaracions es podien considerar molt ofensives els seus intents de justificar-se a posteriori no fan més que ser un insult darrera d'un altre.

Certament, Catalunya segur que sense Espanya hauria estat millor, amb aquesta Espanya irrespectuosa, barroera i grollera. Si aquest que presumptament era un demòcrata pensa que és normal bombardejar Barcelona, fa por imaginar què deuen pensar els que no són demòcrates.