Una cosa que té José Bono és que almenys és honest i diu el que pensa, d'altres pensen igual que ell, ho diuen i després es fan enrere i neguen que ho són encara que les seves paraules deixin clar que si que ho són. Que Bono és un nacionalista espanyol exacerbat, un ultranacionalista espanyol, no es pot negar. Recentment ha dit “Crec que hem d'apostar a la gran, és a dir, per Espanya, i no apostar a la xica que són els territoris que integren Espanya. Aquesta és per a mi la clau per damunt de qualsevol altra consideració”. Aquest és el problema, ell és castellà manxec, i pensa com un castellà imperialista, estendre el poder de Castella més enllà del seu territori, no és que pensi en gran, pensa en engrandir-se encara que sigui esclafant els altres i negant-los el seu dret a existir. El menyspreu que demostra quan parla de territoris, com si en aquests “territoris” no hi visqués ningú és una mostra de la típica prepotència castellana i d'uns aires de superioritat d'un Estat que pretenen ser cada vegada més gran va veient com cada vegada és més petit. El gran fracàs d'Espanya com Estat és no haver sabut entendre ni respectar la diversitat de pobles que el conformaven, un fracàs del qual és responsable un nacionalisme castellà que els fa creure als castellans que estan pel damunt de tots els altres pobles i que aquests han de convertir-se o morir. La frase final és un exemple, “per damunt de qualsevol altra consideració”. La mentalitat d'Olivares de reduir a tots els pobles a “les lleis i els costums de Castella” sembla ser el leitmotiv del nacionalisme castellà (espanyol).