Les declaracions de Sánchez Camacho són del mes d'abril i defensava reclamar a l'Estat el pagament de 1450 milions d'euros que l'Estat havia de pagar segons els acords de finançament en concepte de fons de competitivitat, Sánchez Camacho es plantejava fins i tot fer la reclamació per la via judicial. Les paraules de la líder del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, aquell abril de 2011 van ser “hem actuat amb responsabilitat i de manera coherent, ho hem demanat al Senat, ho demanarem al Congrés, i si cal anar i utilitzar mecanismes judicials també ho farem”. “Només” són 1450 milions, un 6,71% de la quantitat que l'Estat ens roba – 21600 milions – i que estalviarien haver de fer moltes de les retallades, per no dir que probablement no caldria fer-ne cap.

Cada dia 60 milions d'euros se'n van de Catalunya per no tornar mai més, això fa aproximadament 21600 milions d'euros anuals. Aquesta sagnia impositiva, aquest espoli fiscal, té conseqüències

Però quan Sánchez Camacho va dir aquelles paraules era en període de la preprecampanya de les eleccions municipals catalanes, després hi han hagut les eleccions generals que el Partit Popular ha guanyat aconseguint majoria absoluta, i un altre dirigent del PP, Jorge Fernández Díaz ha dit la setmana després de la contesa electoral que “Anticipar la liquidació ni de broma. Seriosament no està ningú per anticipar res, una cosa és complir, complir en els terminis, però anticipar els terminis no és complir els terminis”.

En aquestes circumstàncies la senyora Sánchez Camacho que té certa dèria a adjudicar-se una representativitat que no té i que va dir que arribaria fins i tot als tribunals per exigir el pagament avançat dels 1450 milions d'euros hauria de fer el que va dir o dimitir. Sé que no farà cap de les dues coses. No dimitirà perquè la dimissió no està incorporat a l'ADN dels pepers, i tampoc recorrerà a les instàncies judicials com va prometre que faria perquè si ho fa li donaran un clatellot des de la direcció del seu partit. No em sorprendria que la senyora Sánchez Camacho digués que ella no va dir el que va dir, és una altra de les seves qualitats, negar haver dit el que ha dit o haver fet el que ha fet. Per si de cas, i per si a ella li falta la memòria sempre se li pot fer memòria fent-li escoltar les seves paraules.

La meva proposta és que mentre duri la crisi que cada Comunitat Autònoma intenti viure dels seus propis recursos, no pot ser que per treure de la crisi a determinades Comunitats Autònomes ens haguem d’empobrir tots, i a sobre que en algunes d’aquestes Comunitats Autònomes els seus governs es facin els fatxendes dient que ells, a diferència dels catalans, no fan retallades. Si aquestes CCAA haguessin de viure sense els mal anomenats fons de solidaritat interterritorial segurament haurien de fer les retallades que ens està tocant fer a nosaltres mentre ells continuen vivint com si no passés res i encara tenen la barra de dir-ho.