Considerant a quina edat se sol aprendre a llegir i escriure, i quina edat tinc ara, deu fer uns 36 anys que embruto papers amb els meus gargots. Oblidem-nos dels papers que vaig embrutar quan era estudiant prenent apunts o fen exercicis, algú hauria de pensar en com són de perjudicials pels boscos les escoles, un veritable atemptat ecològic, i limitem-nos a tot el que dec haver escrit només per lleure, ara que ho penso, deu ser molt. Per sort, Internet i els blocs m'han permès deixar d'atemptar contra els boscos i dedicar-me a contaminar la xarxa amb les meves opinions.

Tinc, no sé si considerar-ho una virtut o un defecte, la capacitat de treure de polleguera algunes persones. Dec haver publicat més de dos mil articles però dec haver escrit un 1/3 més que mai he publicat per diverses raons. M'han acusat de ser àcid, mordaç, tenir mala baba, i reconec que moltes vegades pot ser cert encara que no fos intencionat. També cal dir que aquestes apreciacions poder tenir a veure més amb el punt de vista de qui em llegeix que des del meu. Qualsevol text escrit pot ser entés de maneres molt diferents per persones diverses. M'he adonat que algunes persones allò que més els pot molestar no és el conjunt del text sinó aquelles frases que solem anomenar falques, que en realitat són prescindibles però que són un recurs retòric habitual a qualsevol escrit i també dels discursos.

Ja suposava que les opinions i els temes sobre els que escric podien fer emprenyar a algunes persones, mai ningú s'enfadarà amb tu si mai saben que n'opines, però el que no podia imaginar ha estat que un tema tan anodí com el que vaig escriure sobre una presumpta obra d'art d'un museu de Dortmund fos l'origen d'una agra polèmica. Tampoc podia creure que un article en què denunciava el deteriorament de la Plaça Urquinaona de Barcelona arribés a enfurismar algunes persones que van considerar que els meus comentaris eren excessivament àcids. Puc entendre que quan escric de política, religió o futbol hi hagi gent que s'emprenyi com una mona, aquests són els tres temes dels que no has de parlar mai si vols viure sense barallar-te amb ningú, i dos d'aquests temes són del que tracten la majoria dels articles que he escrit. Els artistes solen ser persones molt susceptibles, especialment si critiques la seva obra, i solen ser-ho aquells artistes l'obra dels quals sembla qualsevol cosa menys una obra d'art. La religió, la política i el futbol, juntament amb l'amor i l'odi, poden aconseguir que perdem els oremus, en un cas perquè s'ataquin les nostres conviccions personals i en l'altre perquè poques coses hi ha de tan poc racionals com els sentiments.

No puc negar que hi ha alguna vegada que puc haver estat excessivament sardònic quan he expressat les meves opinions, de vegades és difícil preveure quin efecte tindran les nostres paraules en aquells que les escolten o llegeixen. I reconec que abans solia anar amb peus de plom més en les formes que en el fons, intentava suavitzar les paraules molt però soc partidari de dir les coses com són.

No tot el que escric ho penjo, hi ha coses que són impublicables tot i que en el moment d'escriure-les no soc conscient de la duresa, però quan començo a corregir me n'adono que hauria de canviar tantes coses per poder-ho publicar que el text perdria totalment el sentit que li vaig voler donar.

No és que em molesti que la gent quan llegeix alguna cosa meva es quedi només amb l'anècdota d'una frase sarcàstica, grollera o amb doble sentit i oblidi la resta del text, en realitat no em preocupa, però si que agrairia que la gent quan llegeixi el que escric faci el favor d'opinar sobre el conjunt no sobre una part que pot ser una broma però que el fet que hi sigui o que no, no canvia pas el conjunt.