Perquè als polítics els agrada tant parlar amb eufemismes per no haver de dir les coses pel seu nom?. Quan emprem eufemismes per referir-nos a fets molt greus el que fem és minimitzar aquesta gravetat o directament ho convertim en temes irrellevants. Alguns països solen tenir problemes quan han de parlar de períodes de la seva història dels quals s'avergonyeixen però no gosen condemnar ni dir pel seu nom o pel que són. El govern xilè ha decidit que els textos escolars diran “règim militar” i no dictadura a la dictadura que des de 1973 fins al 1990 va dirigir el general Augusto Pinochet. El ministre xilè d'educació, Harald Bayer, va considerar que aquest canvi era insignificant i que “l'expressió règim militar és més general que la dictadura”.A Espanya se sol parlar de “règim franquista” per no haver de dir dictadura franquista, com si d'aquesta manera tot el mal causat desaparegués. Quan parlem de “règim militar” per referir-nos a la dictadura de Pinochet o de “règim franquista” per referir-nos a la dictadura de Franco sembla que ens estiguem referim a un règim d'aprimament, a una dieta, no pas a dictadures que van torturar i assassinar tot el que els va ser possible. No és menys greu que la senyora ministra de Sanitat del govern espanyol cregui que canviant “violència de gènere” per “violència en l'entorn familiar” ja no seran assassinades més dones o que aquest fet quedarà reduït a la irrellevància. Aquest terme al Partit Popular sempre li ha molestat, molt més que el fet mateix què és que cada any morin assassinades més de mig centenar de dones. 60 durant l'any 2011. Creure que si no parlem d'un tema o canviem els mots pel quals els nomenem és un error, cal dir les coses pel seu nom, un règim militar és el que hi ha en una caserna, encara que les dictadures aconsegueixin convertir en una enorme caserna tot un país, però no pretenguem minimitzar el mal de les dictadures suavitzant els termes.