El Nadal ja s’ha acabat i comencen les rebaixes. És quan ens intenten vendre coses que mai compraríem ni necessitem a un preu rebaixat. Les rebaixes poden servir, teòricament, a moltes botigues per treure’s gènere de la temporada o temporades anteriors, així buiden els magatzems per poder ficar nous productes. Les rebaixes aconsegueixen que el ser humà mostri la seva animalitat lluitant per un jersei com si fossin dos predadors lluitant pel mateix antílop, la violència de les escenes pot ser desagradable i aconsegueix transformar afables i pacífiques senyores d’edat provecta en èmules d’Uma Thurman a Kill Bill o en una nova varietat de cocodril del Nil. Però l’escena que vull destacar és la de l’inici de les rebaixes. Situem-nos a les portes d’un centre comercial. Falten pocs minuts. Hi ha nervis. Les portes comencen a obrir-se, encara no han acabat d’obrir-se del tot, s’inicia una carrera de velocitat per arribar fins la peça en què el dia abans s’havia fixat l’objectiu. El treballador responsable d’obrir les portes aconsegueix apartar-se pels pèls de l’estampida. Altres treballadors esperen parapetats darrera els mostradors “pregant” per què aquella marabunta s’aturi abans d’arribar a ells i no els passi pel damunt. I en aquell moment comencen a veure’s escenes dignes d’un documental del Canal 33, del National Geographic o del Canal Història: la invasió dels bàrbars o una estampida de búfals salvatges.