I després de Zapatero què?

Zapatero s’enfonsa, la popularitat del president cau en picat, setmana negra de ZP, les alarmes es disparen a la Moncloa, els barons socialistes demanen una remodelació de govern… Portem set dies amb aquesta cantarella emprenyadora, aclaparats per una situació que fa un any i mig que perdura. Sembla que la fi del món que pregona el calendari Maya pel 2012, s’hagi avançat de cop i volta al 2010. Però, la veritat, no hi ha res de nou: Zapatero continua relliscant i dient més animalades guiat pel seu gran ego i Rajoy, al que ningú li fot ni cas, dispara quan i com pot.

Mentre a Catalunya hi ha una calma tensa que es barreja amb una il•lusió extreta dels manuals de l’equip del senyor Obama. Ningú però s’ha dignat a escoltar a la gent, a preocupar-se pel que realment li passa. Tothom xerra, tothom critica, tothom es creu un milhomes però ningú ha agafat el toro per les banyes. Potser ja els hi està bé criticar a Zapatero i veure que tot s’enfonsa perquè no hi ha res a oferir.

Cap partit polític s’ha fet càrrec de l’estat d’ànim dels ciutadans i per poder ampliar horitzons s’ha d’estar amb les persones, s’ha de baixar al carrer i oblidar-se dels tacticismes. Es necessiten missatges, projectes seriosos. Que es pensen els polítics catalans que amb quatre paraules ben lligades, traient les patums a passejar als mítings, foten hòsties al ZP, dient que no pactaran ni amb uns ni amb els altres, tot s’arregla?. La política és molt més que això. La gent per assumir sacrificis i fer apostes, necessita alguna cosa més.