Beirut

Afirmar que Beirut és una ciutat de contrasts és senzillament quedar-se curt. Bangkok o Bombai potser són ciutats de contrasts, però Beirut no. La capital del Liban és més que això, és el paradigma del caos. Quinze anys de guerra civil, tots contra tots, maronites cristians, palestins comunistes, siris israelites, armenis, sunites, chiites…  Cada barri una guerrilla i a cada cantonada un temple de religió diferent. Vint anys després d’acabar la guerra passejant per Beirut puc veure encara les seqüeles del conflicte: metralla a les parets dels edificis, hotels de formigó des d’on franctiradors feien de les seves i tanquetes de les Nacions Unides… El centre de Beirut, totalment reconstruït, podria ser Disneyland París. Un policia em prohibeix fer fotos, un taxista m’estafa, Hamra i la rua Motot retornaen al glamour dels anys seixanta. Cau el sol, camino per la Corniche, a tocar del Mediterrani. Just a l’altre extrem i en línia recta, Barcelona. Amb la foscor entro en un dels locals de moda, en front de les conegudes Roques de les Palomes. Demano un narguille. Entre pipada i pipada fullejo les cròniques del mestre dels mestres: Tomás Alcoverro.