Carles Agustí


Dimecres, 13.12.2017. 22:59 h

ESTRATÈGIA I PROCÉS

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 3 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Un debat gairebé permanent que hi ha, i independent de si hi ha o no hi ha eleccions, és sobre l’estratègia del procés d’independència de Catalunya. D’entrada, com tots els processos d’independència, i com indica el nom, es tracta d’un procés, per tant d’un projecte de durada indeterminada, i que per tant, per molt que propis o estranys vulguin buscar-li data final, aquesta no hi és, pot acabar una fase, però no el procés, mentre el poble català vulgui que duri. Ni va acabar l’1 d’octubre, ni el 27 d’octubre, ni amb el 155, ni amb la convocatòria d’eleccions, ni amb els resultats de les eleccions a no ser que aquestes suposin una improbable majoria absoluta unionista al Parlament de Catalunya.

Podríem situar tres fases en aquesta estratègia del procés, la primera seria fins el 27 d’octubre. El 27 d’octubre culmina l’aposta d’una majoria política i social catalana que després d’haver provat totes les vies possibles d’entesa amb Espanya, opta per la via unilateral cap a la independència com a única via de supervivència de Catalunya com a nació. Podríem qualificar aquesta etapa com a impecable, es segueixen al mil.límetre tots els passos previstos, sempre es va uns quants passos per davant d’un despistat estat espanyol, es proven totes les vies de diàleg possible, s’explica a dins i a fora el què i el perquè, es vota fins a 3 vegades amb diferents legalitats, sortint sempre validada la independència com a opció preferida.

Una segona fase seria des del 27 d’octubre fins el 21 de desembre, dia de les eleccions, fase en la qual som ara. Podríem qualificar-la com a fase de desconcert, desconcert que provoca el descobrir/despullar una Espanya que prioritza la seva unitat i un concepte absolutament estricte de compliment de la llei, per sobre dels principis de la democràcia o de la pròpia  independència judicial; i descobrir/despullar una Unió Europea on els discursos romàntics eren només discursos i la realitat és que és una simple suma d’interessos estatals que es defensen entre ells. Davant d’això podem discutir si calia aguantar als carrers i a les institucions o era un risc massa gran, si estaven fets tots els preparatoris possibles per a l’estat propi fins on es podia o no, si la proclamació d’independència va ser més real o simbòlica. En tot cas, la convocatòria, segur il·legítima, d’eleccions, aparca aquest debat i ens fa centrar en les urnes, com a oportunitat de referendar tota la primera fase del procés, tornar a validar-lo i seguir endavant.

La tercera fase serà la post 21D, sempre i quan les urnes validin la continuïtat del procés. I què vol dir validar el procés? Doncs com en tot referèndum, vol dir guanyar, i guanyar en aquestes eleccions vol dir majoria absoluta de diputats independentistes i que el Si tregui més vots que el No, simplement, marcar-se objectius més ambiciosos és posar-se innecessàriament més pedres a una motxil-la ja prou feixuga o fer més alt un mur ja prou alt.

En aquesta tercera fase post 21D s’obre el debat sobre si hem de tornar automàticament a l’1 o 27 d’octubre, recuperar les institucions, ambdues coses.... Personalment crec que un període de mesos de repensament o rearmament estratègic i psicològic és necessari, de recuperació de les institucions, treure’n les grapes de l’imperialisme i recuperar una certa normalitat de gestió.
 
A partir d’aquí, com culminem el procés d’independència, que haurà estat ja referendat 4 vegades si tot va bé el 21D?.

A Espanya li va també la dignitat des de la seva percepció de dignitat, lluitem contra el síndrome de la “perdida de Cuba y Filipinas”, contra un imperi que amb els segles s’apaga, i on en som l’última colònia, la peça que segur no poden cedir per continuar sent imperi.

Davant d’això, i amb el diàleg sempre obert, jo només hi veig dues opcions, la resistència pacífica al carrer, l’evidència de la tensió d’un poble oprimit en els més elementals dels seus drets, a qui intenten directament esclafar, humiliar i aniquilar, com a factor alhora de dignitat i d’obrir els ulls de la Comunitat internacional. I combinat amb un seriós treball estratègic internacional, d’assegurar alguns suports en el moment clau, suport que la geoestratègia internacional segur permet si estan ben treballats, i Catalunya, amb Barcelona i l’arc mediterrani, és una terra de grans oportunitats amb molt a oferir en aquest sentit. Qualsevol altra estratègia ja l’hem provada, no funciona, i seria una pèrdua de temps, un anar-hi anant sense sentit, un acomodar-se en una situació injusta que ja hem superat.


lectures 882 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Carles Agustí logo rss

Llicenciat en Ciències Polítiques i amb estudis d'Història, especialitzat en Relacions Internacionals. Secretari d’Organització de CDC de la Federació de Barcelona.

més informació

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.