Amb prou feines apaivagat el soroll mediàtic ocasionat per les grans manifestacions de l’onze de setembre a Barcelona, Lleida, Tarragona, Salt i Berga, la fàbrica de manipulacions mediàtiques de l’unionisme més arnat s’afanya a intentar deslegitimar-les per la via de minimitzar-ne el nombre de participants. Encara que s’hagi de recórrer a les tècniques més brutes de cherry picking, tot s’hi val per desacreditar l’adversari.
Cal recordar que el nombre de manifestants, tot i que notablement elevat, no és el missatge més rellevant que deixa l’11-S? El que és realment important és l’amplitud, solidesa i persistència del moviment social independentista, que des de la macromanifestació del 10 de juliol del 2010 ha omplert, any rere any, els carrers del país. Aquest és, sense cap mena de dubte, el moviment social qualitativament i quantitativa més significatiu dels darrers anys en el conjunt de la Unió Europea i les poder fàctics de totes les tendències farien bé de no oblidar-ho.
Des de la banda unionista, la persistència en la presentació esbiaixada del moviment independentista com un grup minoritari de radicals, eixelebrats, desequilibrats emocionalment, manipulats políticament i sense consistència mostra fins a quin punt la Brunete mediàtica espanyola, els partits polítics unionistes i l'espanyolisme radical residual existent a Catalunya s’han allunyat del principi de realitat i s’han acabat creient la seva pròpia mentida. És bo que ens menystinguin i ens desconeguin si es tracta de preparar un conflicte total, però no és bo que ens menyspreïn i ens deslegitimin si es tracta de cercar solucions pactades, raonables i democràtiques al conflicte polític actualment obert.
Des de l’independentisme políticament organitzat, fóra bo respectar i aprofitar de forma intel·ligent la força de la societat civil (la de debò, no la SCC…) i una bona manera de començar fóra no tergiversar els missatges dels manifestants. Escoltin, senyors polítics, ni el 2010 el clam era “concert econòmic i Estatut” ni el 2016 el clam era “referèndum”… Des de ja fa anys, el missatge és clar i inequívoc: “independència”. El que es demana, de fet s’exigeix cada vegada amb més impaciència, de la classe política del país és decisió, fermesa i coherència en el full de ruta democràticament aprovat per a fer-la possible. I jo afegiria (encara que no es demani explícitament) que caldria esperar la discreció necessària per no fer públics els aspectes més sensibles i delicats del procés d’alliberament nacional. La societat civil (la de debò, no la SCC…) entendrà silencis i ambigüitats, però no entendrà contradiccions ni picabaralles etèries i probablement inútils.
Des de l’independentisme cívic, des de la majoria silenciosa (la de debò, no la SCC…), oferim la seguretat del nostre suport. Sortirem al carrer, les vegades que calgui, durant el temps que calgui. Farem vaga general, si aquest és el mètode de pressió democràticament seleccionat. Protegirem les nostres institucions si els nostres representants són inhabilitats o empresonats, i ocuparem els carrers si això passa. No en tingueu cap dubte.
Tenim pressa, tanmateix. I no per hiperventilació ni per cansament, sinó per fastigeig i impaciència. Us demanem que durant els propers dotze mesos esteu a l’alçada del poble que us ha posat on sou i culmineu la feina. I suggereixo, particularment, que se’ns utilitzi per a alguna cosa més que per sortir al carrer. Alguns exemples.
Tècnics, científics, intel·lectuals i professionals poden teixir xarxes de cooperació discretes i eficaces en el procés de construcció i assegurament de diverses estructures d’estat. Només cal un discret lideratge públic per canalitzar, aliniar i aprofitar aquest talent.
Administracions públiques, empresaris i autònoms poden liquidar els seus tributs a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) amb una posada a punt mínima de la mateixa. El llenguatge més potent que entén el poder és la insubmissió fiscal. Caldria estructurar i facilitar aquest comportament.
De la mateixa manera, la ciutadania en general hauria de poder liquidar la propera campanya de la declaració de renda a l’ATC. És possible i legal. Només cal incentivar-ho i convertir-ho en un comportament massiu.
En paral·lel, fóra desitjable que l’Institut Català de Finances esdevingués una banca pública blindada davant dels més que previsibles intents d’embargament de comptes de particulars que l’agència tributària espanyola intentaria en un escenari d’aquestes característiques.
Mataríem uns quants ocells d’un tret, i de passada iniciaríem un procés de reconstrucció ben necessari de la banda pública autòctona. I un tancament massiu de comptes en entitats espanyoles acompanyat del trasllat dels fons a la banca pública catalana començaria a doblegar algunes voluntats, ben probablement.
Carles Feiner
