El passat diumenge, el Periódico de Catalunya va publicar l’enquesta-baròmetreque cada cert temps encarrega a la consultora GESOP. Més enllà dels refinaments metodològics referits a la grandària i estratificació de la mostra, a les limitacions del sistema CATI en relació a la telefonia mòbil, i a altres subtileses que en les mans d’un bon cuiner demoscòpic poden induir biaixos sistemàtics ocults, ens interessa l’ús manipulador i barroer que el diari fa dels resultats numèrics.
Així, titula en portada “El referèndum unilateral divideix els catalans”, quan en realitat aquesta opció és acceptable per a un 49,6% dels enquestats, i quan un 35% més donaria suport a un referèndum si aquest fos acordat amb l’estat espanyol. Dit d’una altra manera, només un 13,8% dels enquestats sostenen que el referèndum no s’ha de fer en cap cas. Aquesta és la notícia realment rellevant, atès que en les darreres eleccions catalanes les forces unionistes que es neguen aferrissadament a celebrar un referèndum (PSOE, C’s i PP) van reunir una mica més del 39% dels sufragis. Com és que ni tan sols el gruix dels votants unionistes són partidaris de la política de bloqueig? Com és que la ciutadania és més raonable que els seus teòrics representants? Aquestes són les conclusions correctes, i no pas una fantasmagòrica divisió inexistent…
A l’interior del diari, un gràfic mostra com “un 48,9% dels enquestats votaria sí a la independència, contra un 40,3% que votaria que no”. Atès que un referèndum és de caràcter binari, cal convertir aquestes dues fraccions en complementàries del total, i així s’evidencia com segons l’enquesta el sí guanyaria per un 54,8% dels sufragis contra un 45,2% de “nos”. No obstant això, s’atreveixen sense envermellir ni gota a publicar un subtítol a portada que sosté que “Cau la confiança en assolir la independència i creix l’aposta per un pacte amb l’estat”… La Brunete mediàtica no ho faria millor, i a sobre comptant amb l’entusiàstica col·laboració d’entitats com la Sociedad Barcelonesa de Amigos del País(ostres, de quin país?) a l’hora d’abocar aigua al vi!
De fet, aquesta barroera prestidigitació anti-independentista és una constant a la major part de la premsa escrita del país veí i, malauradament, també del nostre. Si al cercador de sant Google introduïm les cadenes de text “independentismo baja en cataluña”o “independentisme desinfla a catalunya”, trobem des del paleolític inferior (vull dir, com a mínim des de 2010) repetits i imaginatius titulars que sostenen sense cap vergonya que l’independentisme és cada cop més minoritari, que és marginal a la societat catalana, que fou un soufflé induït pels nostres perversos dirigents que ja s’ha desinflat unes cinquanta vegades, que els catalans estem preocupats pels temes de debò, com ara l’atur i la corrupció, i que en realitat el que volem com a bons fenicis és negociar unes engrunetes de respecte i una mica de concert econòmic amb els amos de Madrit, i no pas la independència… El més curiós és que es barregen, com a fonts d’autoritat per sostenir aquest munt de collonades, enquestes diverses, opinions de suposats experts i probablement algunes sessions de ouija amanides de psicotròpics i alcohol… D’altra manera no s’entén el grau d’excel·lència assolit en allò que l’espanyolíssim Muñoz Seca anomenava astracanada, que sembla haver-se apoderat de cop de la major part de la premsa d’aquí i d’allà…
La realitat és fàcil de veure: cada onze de setembre el poble català es manifesta massivament per recordar que vol la independència, cada cop que és necessari omplim els carrers en suport de les nostres institucions i del mandat democràtic sorgit de les urnes el 27-S, i ho seguirem fent els cops que faci falta. Ja ho he dit altres vegades, si es tracta d’acabar en un conflicte total és bo que l’adversari ens menystingui i ens desconegui. Si es tracta de generar algun espai constructiu de negociació i diàleg, però, Espanya faria bé de posar-se les piles!
Carles Feiner
