El 9 de novembre de 2014, 40.930 voluntaris i 2.344.828 votants van desafiar obertament l’Estat espanyol, en l’acte de desobediència civil més multitudinari de la història, i van expressar en una consulta popular la seva opinió sobre si Catalunya ha d’esdevenir un estat independent. Un breu repàs a l’hemeroteca és prou interessant, car llavors el govern espanyol es va afanyar a restar importància i significat a la consulta (“un simulacre estèril i inútil”, segons el ministre de Justícia Rafael Catalá) i l’unionisme més rebec i salvatge es va dedicar a ridiculitzar-la (“els resultats no mereixen cap credibilitat i no tenen valor polític ni jurídic”, segons l'entitat espanyolista Societat Civil Catalana).
Resulta estrany si, segons els més recalcitrants unionistes, i també segons el molt dialogant govern de Madrid, el 9 de novembre de 2014 es va fer tot just una costellada, el zel i els recursos emprats en perseguir judicialment el govern de l’època, i l’èmfasi i l’encartronament facial amb els quals unionistes radicals i govern dialogant defensen ara l’actuació de la judicatura espanyola, fins al punt d’haver posat tots plegats flors i ciris a santa Bàrbara per tal que Mas, Ortega, Rigau, Homs i tuttiquanti siguin condemnats i inhabilitats per uns quants eons.
Estem davant de la clàssica paradoxa entre legalitat i legitimitat. Els independentistes, i els unionistes civilitzats, tenim clar que davant d’un moviment de milions de persones, l’aplicació cega i automàtica d’una llei obsoleta i hereva del franquisme no és cap opció. L’unionisme radical branda les seves lleis i la seva constitució, en canvi, com un tòtem sagrat i inamovible en nom del qual es permeten perpetrar les més abjectes atrocitats contra la democràcia i contra la mobilització popular.
El desllorigador és fàcil. Ja fa temps que una part molt significativa del poble català considera aliena la llei espanyola, injusta la constitució i ridícul l’estatut. I que reclama un referèndum amb tots els ets, uts i garanties de vinculació jurídica i homologabilitat internacional per poder comptar-nos i decidir pel que bonament opti la majoria: seguir units a l’Estat espanyol o independitzar-nos d’una vegada. Si aquest referèndum no s’aconsegueix per les bones pactant amb l’estat, l’impulsarem a les braves més d’hora que no pas tard.
Aquesta farsa de judici s’inscriu en aquest pols polític, i convé no perdre-ho de vista. Un servidor estava entre les cinquanta mil persones que el dilluns 6 de febrer acompanyaven Mas, Ortega i Rigau a l’entrada del TSJC, per mostrar-los la meva solidaritat i per autoinculpar-me jo també si fos necessari. Vaig veure una nodrida representació de persones grans, lògic tractant-se d’una convocatòria en hora intempestiva de dia feiner, però també quantitats apreciables de joves i de persones en edats actives. És una bona notícia.
Perquè, desenganyem-nos, ens haurem de treure nosaltres les castanyes del foc. Anem-nos preguntant si aguantarem una mobilització en forma de vaga general, que paralitzi el país, i que protegeixi el Parlament mentre aquest vota les lleis de desconnexió i proclama solemnement la independència… Després ja vindran les convalidacions de caràcter plebiscitari que siguin necessàries, però tal i com va encarrilat tot plegat em sembla cada cop més clar que una manifestació incontestable de poder popular és cada cop més imprescindible!
Carles Feiner
