Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

SIS ANYS DESPRÉS…

|

- Publicitat -

L’article que llegireu a continuació el vaig publicar el juny del 2006 al setmanari l’Ebre. Donat que feia una predicció de quina podia ser la situació l’any 2012, i que no m’he errat massa, us convido a llegir-lo. A veure si en un proper article m’atreveixo a fer una predicció de com podem estar l’any 2018…

 
QUÈ PASSA AMB EL PETROLI ?
 
Any 2000, la fi del mil·lenni és una festa d’eufòria mundial, la humanitat ha arribat a sis mil milions d’habitants i el “benestar econòmic” és més gran que mai, tot i que una part important de la població encara té problemes bàsics de subsistència, especialment a Àfrica. El diner corre com mai pels països “rics”, el negoci del turisme i del “pelotazo” urbanístic estan en plena expansió, les borses van bé, les multinacionals millor… els economistes i els polítics “oficials” ens diuen que es tracta de l’inici esplendorós d’un segle i d’un mil·lenni on la tecnologia i el capitalisme ens portaran a quotes de benestar elevades per a tothom. Enrere queden els mals auguris dels científics i ecologistes pessimistes que ens advertien de problemes ambientals creixents i de l’esgotament dels recursos naturals, que poden perjudicar l’economia i el benestar de la gent. Les prediccions que han fet en el passat sobre l’esgotament dels recursos no s’han complert, molts recursos naturals i especialment el petroli, estan al preu més baix que mai han tingut, si ho computem respecte al poder adquisitiu real. Tenim problemes globals, com el canvi climàtic, però no n’hi ha per a tant, de moment no s’ha notat massa, i sobre tot no s’ha notat a les nostres butxaques… Cal ser optimistes, el món està millor que mai, i encara podem millorar molt més.
Entre mig d’aquesta gran festa, uns quants experts amb prestigi, enginyers del petroli com Colin Campbell, banquers del petroli com Matt Simmons i uns quants més, gens sospitosos de ser “ecologistes”, comencen a advertir que estem arribant a la màxima capacitat mundial de producció de petroli (i de gas natural), i que aviat la producció començarà el seu declivi degut a l’esgotament progressiu dels jaciments i al fet que no hi ha descobriments importants de nous jaciments. Segons aquests experts, el màxim de producció (pic del petroli) arribarà entre el 2005 i el 2010, i això tindrà uns efectes molt negatius sobre l’economia i el nostre nivell de benestar.
Any 2001, l’any dels atemptats del 11 de setembre, es trenca la tendència continuada a la baixa dels preus reals del petroli, només interrompuda als anys 70 per l’embargament de l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli). Però, evidentment, encara ningú és conscient del canvi de tendència, és massa recent. Richard Heinberg, investigador especialitzat en els aspectes socials i econòmics de l’energia, treu als Estats Units el llibre “La festa s’ha acabat”, on adverteix i argumenta que l’era del petroli barat s’ha acabat, i que la nostra economia depèn totalment del petroli i el gas natural. La humanitat haurà d’afrontar una crisi sense precedents, la anunciada crisi de sostenibilitat que alguns científics i ecologistes ja havien advertit des dels anys 70. Però l’economia continua forta, els interessos baixos i els ciutadans consumim cada cop més. Perquè preocupar-se ? Comença a preparar-se la guerra de Irak que, segons els Estats Units, no té res a veure amb el petroli.
Any 2006, el preu del petroli i del gas natural s’han triplicat en cinc anys, i hem passat dels preus més baixos de la història (en termes reals) als preus més alts. El barril de petroli arriba als 75 dòlars, la gasolina passa de l’euro el litre, i omplir el dipòsit costa ja 50 euros. Els interessos comencen a pujar, la inflació és incipient, els preus de l’or i de molts minerals es disparen… què passa ? Els grans mitjans de comunicació i els governs comencen a parlar de la crisi energètica (fins i tot Bush), el Govern de Suècia és el primer al món de posar en marxa un pla per prescindir del petroli l’any 2020, a internet el terme “peak oil” (pic del petroli) té ja cinc milions d’entrades. El Govern de Noruega, tercer país exportador de petroli a nivell mundial, anuncia que les seus reserves de petroli s’esgoten a un  ritme anual del 18% i les de gas natural a un 11%. Dels 65 països amb més producció de petroli, 55 ja ha passat el pic i la producció va a la baixa. La producció mundial és de 84,5 milions de barrils/dia, només 0,5 milions més que la demanda mundial. Tots els analistes, polítics i economistes s’afanyen a opinar que la producció no augmenta degut a la inestabilitat política, i al fet que cada cop un percentatge més alt de la producció està en mans d’empreses públiques de països que utilitzen el petroli com a arma de poder (Iran, Venezuela, Nigèria, etc.). Iran amenaça que si els pressionen molt pel seu programa nuclear, paralitzaran el Golf Pèrsic i els països importadors de petroli ens quedarem amb el cul a l’aire. Estats Units, que actualment importa un 70% del petroli que consumeix, s’avé a negociar amb Iran, és conscient de la seva feblesa en el nou context geopolític mundial. Un context dominat per una població creixent i unes potències asiàtiques emergents (Xina, Índia), que fan tractes amb Iran, amb Arabia Saudí i amb tot déu, per tal de garantir el seu subministrament de petroli. Un context geopolític que ja havien dibuixat els ideòlegs neoconservadors dels Estats Units als anys 90, com ara Zbigniew Brzezinski en el seu llibre “El gran tauler d’escacs: la supremacia americana i els seus imperatius geostratègics”, on explica clarament que el futur econòmic es juga a Àsia, on queden la majoria dels recursos naturals i on hi ha més població i més potències emergents.
Any 2012, les previsions dels experts que defensaven la teoria del pic del petroli s’han complert. La producció mundial de petroli i gas està en declivi, i el preu del petroli ha arribat als 150 dòlars el barril, la gasolina costa 2 euros el litre, i omplir un dipòsit costa 100 euros. Els interessos bancaris i els preus dels recursos naturals, productes manufacturats i aliments s’han disparat, la construcció i l’activitat industrial s’han frenat, i la crisi econòmica comença a agafar magnituds desconegudes. Els nostres governants i els seus economistes i analistes de capçalera comencen a acollonir-se i a pensar que potser la crisi no és conjuntural sinó estructural, que caldrà canviar moltes coses i molts plantejaments, que caldrà un estalvi dràstic d’energia, un reciclatge total dels materials, un canvi d’hàbits en la nostra mobilitat, en la forma de consumir. Però hem arribat tard, ja no som a temps d’aturar el cop, els savis “oficials” i els poderosos prepotents no s’han cregut mai que això pugui passar, la tecnologia i el mercat sempre ho solucionen tot ! Encara passaran uns quants anys més per a que comencen a entendre i acceptar que els recursos naturals són limitats, que són la base de la nostra economia, i que en la seva explotació s’aplica, com a tot arreu, la llei dels rendiments decreixents. Una llei que momentàniament queda amagada per les millores tecnològiques en l’extracció de recursos, però que finalment topen amb el mur del seu esgotament i dels costos creixents d’explotació. El mur de la realitat, que ara se’ns presenta en forma d’or negre, al qual ens apropem amb velocitat creixent.
 
Carles Ibáñez 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut