Quan sento algunes declaracions sobre la nova sequera que estem patint, arribo a la conclusió que la lògica cartesiana no deu ser aplicable als temes de l’aigua. Resulta que els pagesos es queixen de la manca de pluja i reclamen (exitosament) més regadius i més embassaments. Per molt que costi creure, actualment Catalunya està en el període més expansionista del regadiu en tota la seva història. Solament els projectes Segarra-Garrigues i el Xerta-Sènia sumen gairebé 100.000 Ha noves, que en la meva opinió són la inversió pública més injustificada i insostenible dels darrers temps. Visca la nova cultura de l’aigua !… si és a la casa del veí, és clar.
A veure si m’ho explica algú… Resulta que els regadius actuals ja no tenen prou aigua en temps de sequera (cada cop més freqüent), la qual cosa és contradictòria amb el fet de reclamar i construir més regadius. D’altra banda, els embassaments actuals no es poden omplir, lo qual és contradictori amb reclamar i construir més embassaments. Sembla clar no ? Doncs no, alguns pensen que fent més embassaments i regadius tindrem més aigua, encara que no plogui. És com dir que fent més carreteres tindrem més cotxes, encara que no se’n fabriquin de nous. Serà una nova lògica ? Serà una nova llei de la natura ? Ara resulta que d’on no n’hi ha, sí que en raja ! Per més voltes que li dono lo li veig l’entrellat.
Però al final, i sobre tot si està en joc l’abastiment municipal, sempre torna a sortir la solució miraculosa, els transvasaments !… ara personificats en el transvasament del Roïna, on l’aigua és neta, desvetllada i abundant. Just en el moment en el qual els transvasaments estan més qüestionats i generen més conflicte, ja sigui al Ter, a l’Ebre o al Tajo, surt novament la solució de la “sortida cap endavant”: anem més lluny a cercar l’aigua ! Si cal, a Alaska, com es van plantejar els californians. Tot menys canviar el xip i reconèixer que els recursos són limitats, i que cal adaptar-se a l’escassetat, que l’explotació de les matèries primeres i l’energia tenen un límit; que cal canviar el paradigma del creixement sostingut pel de desenvolupament sostenible. “Escassetat” i “límits del creixement”, dues paraules, dos conceptes, que fan tremolar els economistes i els polítics; però que són bens reals, i ens esperen a la volta de la cantonada.
