Sóc filla d’un poblet de la comarca del Vallès Oriental i les ones demogràfiques en temps d’auge econòmic m’han fet anar a parar a un poblet de la comarca d’Osona, on fa que hi visc uns quatre anys. La distància entre ambdós poblets no arriba als setanta quilòmetres tot i així la diferència cultural és ben marcada.
Osona m’ha fet retrocedir en el temps i recordar hàbits com el de saludar a la gent al passejar pel carrer, siguin o no persones conegudes. Això ja s’ha perdut al Vallès Oriental. Allà hem estat engolits per l’aire cultural individualista de la gran ciutat. La manca d’humanisme s’estén al mateix compàs que la globalització ho fa a nivell mundial.
M’estimo la meva comarca, el Vallès Oriental. Una comarca que ha sabut assolir un elevat grau de desenvolupament industrial, cosa que permet als seus habitants poder accedir a un lloc laboral amb més facilitat que no pas potser passa a la comarca d’Osona. Però amb això ens trobem amb una dualitat: per una banda, el progrés i per altra, la tradició. L’equilibri entre ambdues circumstàncies és la solució òptima.
Una lliçó que rebo cada dia dels osonencs és la indivisibilitat entre comunicació i llengua catalana. La seva llengua vehicular és sempre el català. I dic sempre perquè en qualsevol conversa, sigui la persona que sigui, vingui d’allà vingui, no veuen la necessitat de canviar al castellà per a fer-se entendre. La normalitat lingüística del dia a dia és el català i es fa estrany trobar persones que emprin el castellà. Els immigrants provinents d’altres continents i de països de la resta d’Europa es comuniquen en català i aquest fet encara fa més palès que la seva fórmula és infalible en quant a la normalització lingüística de la llengua catalana. Amb aquest comportament exemplar, els osonencs ens ensenyen a la resta de catalans que si tots prenem consciència que tenim un idioma a la mateixa alçada que qualsevol altre, no convertiríem el català en una llengua de segona.
El català s’ha de parlar amb naturalitat, sense vergonya, sense por a ser jutjats. La nostra llengua és un orgull d’identitat i no és ni millor ni pitjor que cap altra. La majoria de les persones que viuen als Països Catalans l’entén i en aquells casos que no l’entenen, si no els ensenyem, no el podran pas entendre mai.
Siguem generosos, doncs, amb els nouvinguts i els castellanoparlants i compartim amb tots ells la nostra llengua, la nostra identitat, la nostra cultura. Nosaltres tenim la sort de ser bilingües, fem que ells també ho siguin!
