UNA HISTÒRIA COLONIAL I – Espanya, la metròpoli.

Els romans en els territoris que van conquerir van observar molt bé aquestes regles:

Maquiavel, El Príncep

Colonialisme: Doctrina i actitud que defensa amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l’existència d’unes relacions de subordinació entre la nació dominant i els pobles o territoris que en depenen.
 
Gran Enciclopèdia Catalana

La història de l’estat espanyol és la història d’una incapacitat: La de crear unes estructures econòmiques que permetin establir una economia amb unes bases sòlides generadores de riquesa. El fet d’haver estat un estat imperial des de pràcticament el moment de la unitat dinàstica dels diferents regnes de la península n’ha marcat indeleblement el seu caràcter.

La colonització d’Amèrica va significar l’entrada de un immens cabal de riquesa constant que, tal i com arribava, marxava cap a Itàlia i Alemanya d’on eren els banquers que prestaven diners a la Corona i a la gran noblesa castellana. Però amb això no n’hi havia prou, tant és així que el que avui diríem concurs de creditors o suspensió de pagaments de la monarquia es va convertir en un fet tan habitual que fins i tot es va establir un cerimonial específic per aquest fet, al temps que la riquesa fàcil que s’obtenia de les colònies significava la mort, ofegada en un mar de plata, de l’anteriorment puixant economia castellana. En canvi, en aquells anys, França, Holanda i Anglaterra els grans enemics de la monarquia hispànica, van saber crear duradores estructures econòmiques.

La grandesa de la monarquia, la defensa de la fe i en la noblesa, estament que considerava infamant el treball manual,  la voluntat d’ostentació com a mostra de la importància de la seva casa, ostentació que convertia en insuficients les fabuloses rendes que disposaven, eren uns objectius en si mateixos que van portar a la decadència de l’imperi i gairebé a la seva dissolució.

Amb la vinguda dels borbons el pretès programa modernitzador de la nova dinastia no va ser més que una pàtina que recobria unes estructures que seguien tan corcades que a la primera gran embranzida, la de Napoleó, van saltar  fetes miques. I si bé d’altres territoris europeus van sortir d’aquelles guerres i de les revolucions del segle XIX amb uns estats enfortits, el Regne d’Espanya va començar aquell segle amb les colònies continentals americanes independitzant-se per acabar-lo, després de tot de guerres civils i cops d’estat, tremendament afeblit i perdent les darreres i riques colònies, Cuba, Puerto Rico i Filipines en un desastrós conflicte amb els Estats Units. Encara que aquesta pèrdua va produir moviments regeneracionistes que propugnaven que, per fi, l’Estat Espanyol es modernitzés i es dediqués a generar riquesa i no a buscar-la fora, la història del nostre segle XX és sobradament coneguda i si no es va entrar en cap de les guerres mundials va ser més per la pròpia impotència que no pas per una autèntica voluntat neutralista.
 
I arribem a la democràcia, amb l’entrada en el Mercat Comú, després Unió Europea, va semblar que ens homologaríem definitivament als nostres veïns europeus. Aquests, a més, proporcionen durant dècades, un milionari flux constant de fons estructurals, que no reben tots els territoris de l’Estat per igual, es clar, al temps que els centres de decisió financers, paradigmàtic el cas Banc Bilbao-Vizcaya, fagocitat pel molt més petit Argentaria i industrials, cas de les empreses farmacèutiques entre molts d’altres, es porten cap a Madrid o s’impedeix que empreses catalanes en sectors estratègics creixin i es converteixin en autèntics holdings, com ara quan Gas Natural vol adquirir ENDESA, buidant així de poder econòmic perifèries que podien ser considerades perilloses, a més d’endur-se’n allà la corresponent tributació.
 
Són anys de creixement, fons estructurals, sous més baixos que Europa, facilitats dels governs que fan que moltes empreses d’arreu s’instal·lin a casa nostra, al que cal afegir-li la liberalització del sol feta pel govern Aznar que juntament amb unes polítiques creditícies, com a mínim, arriscades acaben creant una economia tan brillant com precària. Després de declaracions prepotents dels governs espanyols, de presumir de creixements constants, de superàvit pressupostari, d’infraestructures discutibles pensades només en clau política, de dedicar-se sense previsió de futur al monocultiu del totxo, en plena presidència espanyola de la Unió Europea, es produeix el violent despertar d’aquell somni econòmic i, per part dels socis europeus i mundials, se li recorden a l’estat espanyol totes les seves febleses: Que el país està excessivament endeutat, que ja no s’és competitiu, que molts d’altres ofereixen el que el feia atractius fa anys i que cal fer alguna cosa urgentment.

I llavors cal, a corre-cuita, tapar-se les vergonyes i com ha dilapidat el seu patrimoni, 176.000 milions d’euros?, fa que paguin de nou els seus súbdits, a tant per cap i tant per barba, ho hagis fet bé o malament, mentre el sistema bancari, en bona part causant de la crisi, va rebent fons públics i passa unes proves d’estrés que la crisi d’Irlanda demostra que són insuficients, amb uns actius en bona part ficticis, formats per uns crèdits sobre unes vivendes que ja no valen el preu que el sector bancari manté, només pels seus interessos . Però algú pensa realment en el futur? com tornarem a ser competitius? Quines mesures estructurals estructurades, valgui la redundància,  calen prendre? Qui pagarà quan deixin de rajar fons europeus?

O bé la intenció és seguir tirant de les colònies que ara es troben dins el territori peninsular, territoris productors de riquesa, sense cap real poder polític ni econòmic, els quals, avui de manera més sofisticada, via dèficit fiscal, any rere any pateixen l’exacció dels seus recursos.