Joan C. Vilalta


Dissabte, 19.5.2012. 20:24 h

VERGONYA, CATALANS, VERGONYA


Comparteix







Etiquetes
Honor a aquells qui siguin, que llur vida
han termenat i en guarden les Termopiles
...............................................................
I encara més honor els és deguda
Quan preveuen (i molts de fet preveuen)
Com ja vindrà que surt un Efialtes,
I els medes, a la fi, farà que passin. 

Termopiles, Konstandinos P. Kavafis.
 
A Madrid al darrer Consejo Español de Política Fiscal y Financiera, s’acaba de consumar la fi del model autonòmic, aquella mena d’Estat no federal però que es pretenia federalitzant fruit d’una transició amb la que es volia posar fi al franquisme.

Fa massa temps que aquests consensos ja estan donats per amortitzats a Espanya i també ja fa temps que, desacomplexadament, es reclama acabar amb el que ells anomenen desgavell autonòmic. Desgavell autonòmic propiciat per la política d’extensió d’un model en principi pensat, a imatge del que  volia fer la II República,  per a les realitats nacionals d’aquest Estat.

Però avui, a España, ja ningú té por de ser acusat de filofranquista per defensar un estat centralista, per considerar  normal  la primacia del castellà sobre la resta de les llengües peninsulars, per proclamar que som una relíquia medieval. Això  ni a España ni als propis Països Catalans, com està demostrant el PP al País Valencià i a les Balears.

Així doncs la Vicepresidenta Soraya (nom de ressonàncies de la revista Hola més rància) Sáenz de Santamaria ha pogut dir que el que s’ha aconseguit en aquell Consell és un gran pacte d’Estat i la demostració que l’Estat de les Autonomies és viable. I el més trist de tot és que té raó, és el gran pacte de refundació del nou Estat Espanyol, i Catalunya hi era.

Per tant,  el nostre mal no voldrà soroll i caldrà que callem quan ens apliquin les mesures que ells considerin, doncs ara si que no hi ha cap mena de dubte de qui mana a Espanya.

A Catalunya podríem dir que fa un parell llarg d’anys es van produir dues nefastes coincidències, la primera, la sentència del nou Estatut d’Autonomia, la segona la crisi econòmica mundial.

Entre els modestos objectius d’aquell malaurat Estatut hi havia el de  pretendre una certa bilateralitat i determinar quines competències eren pròpies del Govern Central i quines les de la Generalitat de Catalunya, seguint la doctrina que propugnaven molts experts en dret constitucional, així com reiterada jurisprudència del Tribunal Constitucional d’aleshores. 

Amb això es tenia un Estat endreçat, ara si pràcticament federal, amb espais competencials clars i determinats. Però aquesta pretensió tan lògica va saltar pels aires amb la sentència del Constitucional del juliol de 2010.

Si es podia haver somniat amb una certa relació d’igualtat ara quedava ben clara la posició de subordinació autonòmica.

De moment només era una sentència, però  al rebentar l’abscés en que s’havia convertit l’economia espanyola, la crisi va servir, com en el camp dels drets socials, per a engegar reformes ideològiques encaminades a acabar no tant amb l’Estat Autonòmic, moltes comunitats són autonomies com podrien ser unes províncies descentralitzades, sinó amb el gran objectiu, Catalunya, ja que el País Basc com sempre, i ben fet que fa, va a la seva protegit pel Concert Econòmic.

Així, aprofitant la paranoia antideute d’Alemanya, país traumatitzat per la hiperinflació dels anys 20 que va ser un dels factors d’ascens del nazisme (deien que era més barat empaperar una habitació amb paper moneda que amb paper pintat), el dos grans partits espanyols, PP i PSOE, van modificar la fins a llavors sacrosanta Constitució per a fixar sostres de dèficit.

I un cop tens la més alta cobertura legal ja només et cal l’Instrument, la Ley de Estabilidad Presupuestaria, aquesta no votada pel PSOE, però si per aquells que avui governen Catalunya.
I a partir d’aquí es pot iniciar el procés de la intervenció a les autonomia, sense LOAPA, ja no cal, ara ja no encoberta sinó orgullosament proclamada.

No és servil, haver de presentar els teus Plans de sanejament  al Consejo Español de Política Fiscal y Financiera per a que te’ls repassin i estiguin conformes  TOTES les altres comunitats autònomes i et siguin aprovats pel Ministerio de Hacienda, en tant escoltes el to mofeta del ministre Montoro mentre ens felicita per la bondat que fem?

No provoca una profunda pena veure com el nostre Conseller d’Economia, és posat com exemple en tota la premsa espanyola ja que, com alumne aplicat, va  intermediar entre el Ministeri i Andalusia?

No és humiliant que et revisin els teus comptes mensualment, per veure si estàs fent bé els deures?

No sona a tavernari que quan reclames el que l’Estat et déu, i que ho reclames per complir les seves exigències, aquest Estat et digui allò tan castís de: Ay, sí,¿mira sabes qué? Me lo apuntas!!

No és vergonyós per la Generalitat de Catalunya, que ostenta la representació de la nostra nació, que el Govern Espanyol aprovi un projecte de llei que emana de la d’Estabilidad Presupuestaria, la de Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno, mitjançant la qual els alts càrrecs del nostre govern, fins el nostre President, podran ser controlats i sancionats no pel Govern Espanyol, no, això seria massa, sinó pel Ministeri d’Hisenda? No queda clar qui mana i en quina consideració ens tenen?

Egipte, al segle XIX s’havia pràcticament alliberat de la sobirania otomana i va emprendre una ambiciosa política de modernització del país, el que li significarà un fort endeutament, endeutament que ben aviat, sense esperar el fruit d’aquesta política, li serà exigit pels països que li van fer els préstecs i que, curiosament, eren els mateixos que l’encoratjaven a modernitzar-se. Així i després d’algunes revoltes i la intervenció de la flota anglesa, el sobirà d’Egipte es veurà obligat a vendre a Anglaterra la seva part del canal de Suez, feia poc inaugurat i vital per a les comunicacions de l’Imperi Britànic, el cotó egipci nodrirà la potent indústria tèxtil anglesa i el país serà un protectorat del Regne Unit fins després de la II Guerra Mundial.

Som com ells, i el que és pitjor, ho acceptem sense més ni més?

De vegades penso que ja no ens queda ni aquella famosa frase de la Pasionaria que val més morir dempeus que viure de genolls. Ens prenen la vida cada divendres i nosaltres, pobres mesells, continuem agenollats.

Escric això des de Fiumicino, mentre passa lentament el temps per agafar un altre vol cap a Bari i, tot badant, veig que el Mc Donnalds de l’aeroport té com a màxim reclam unes postres, la Crema Catalana. O reaccionem o no serem més que això, un reclam ètnico-publicitari d’un territori que haurà deixat de reconèixer-se.
 
  

lectures 6026 lectures comentaris 7 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#7
LLUIS fletxa bcn
29 de juny de 2017, 15.35 h

La pregunta que ara es plantegen amplis col·lectius de l'independentisme és si una estructura com a la del Govern, que ni tan sols ha tingut capacitat per comprar diversos milers d'urnes de metacrilat per a una votació, serà capaç de liderar l'operació política, social i institucional que hauria de portar Catalunya a la independència.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#6
Alexandra fletxa Barcelona
20 de maig de 2012, 23.57 h

Si senyor! No ens poden representar només el ruc català i el caganer (amb molt orgull), necessitem els governants que ens mereixem i no la colla que ens diuen que són els millors.


Valora aquest comentari:   votar positiu 5   votar negatiu 0

item
#5
peludo38 fletxa sant feliu de llobregat.
20 de maig de 2012, 19.45 h

Totalmente de acuerdo, lo que pasa es que seguimos arrodillados y cuando Mas dice si no nos conceden la hacienda propia ya se enterarán, yo recuerdo cuando el sr. Pujol iba a Madrid a solicitar algo, minucias, siempre venía con alguna cosita, pero no mucho y sacaba pecho pero eso no es así, y asi como tampoco estoy de acuerdo con la independencia, al mismo tiempo propongo que Catalunya haga un Banco Central Catalan y que ingresemos los impuestos en ese banco y desde ahí administrar la autono... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 6   votar negatiu 3

item
#4
20 de maig de 2012, 11.22 h

Em vull apuntar a les felicitacions jo també. I és cert: Llàstima que no llegirà l'article qui l'ha de llegir!
Com he dit en alguna altre ocasió: CiU és qui ens representa arreu del món?......Anem arreglats!


Valora aquest comentari:   votar positiu 6   votar negatiu 0

item
#3
Maria Palou fletxa Barcelona
19 de maig de 2012, 22.59 h

és excel.lent com sempre ho són els seus articles. Ha escrit meravellosament els qu emolts pensem i sentim.
Gràcies


Valora aquest comentari:   votar positiu 13   votar negatiu 0

item
#2
mercè Comas Morral fletxa Castellbisbal
19 de maig de 2012, 22.22 h

Molt bon article, llàstima que no el llegirà qui ho hauria de fer.Catalunya està perdent la dignitat. La història ens passarà comptes


Valora aquest comentari:   votar positiu 19   votar negatiu 0

item
#1
Carles Molinera fletxa Barcelona
19 de maig de 2012, 21.25 h

Una molt bona reflexió, totalment d'acord


Valora aquest comentari:   votar positiu 8   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.