Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 19 de abril del 2024
Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 19 de abril del 2024

CATALUNYA, O COM SORTINT DEL NO RES ASSOLIR ELS MÉS ALTS CIMS DE LA MISÈRIA.

|

- Publicitat -

La diferència entre la política i el matrimoni és que en política te n’has d’anar al llit amb qualsevol.
 
Groucho Marx (Julius Henry Marx) Nova York 1890 – Los Ángeles 1977.

En homenatge a aquest gran còmic els epígrafs d’aquest article són aforismes seus.
 
 

Vol casar-se amb mi, és vostè rica? Respongui a la 2ª pregunta.
 
L’any 1975, amb la mort del dictador s’obria un temps d’esperança, i fins i tot es creia que començaria un període en que les relacions entre Catalunya i España serien diferents del que havien estat al llarg de la nostra història. Uns anys abans Raimon havia estat aclamat a la Universitat de Madrid, l’Assemblea de Catalunya era considerada un exemple per a tota l’oposició antifranquista. Fins i tot dos dels 7 ponents que van elaborar la Constitució  eren catalans, en Jordi Solé Tura i en Miquel Roca Junyent. Catalunya era el motor econòmic d’España i calia tenir-la contenta.
 
Disculpi’m si els tracto de cavallers, però és que no els conec gaire
 
Poc temps després d’això el govern de la UCD, amb la inestimable ajuda del Partit Socialista d’Andalusia, dinamitava la diferència entre nacionalitats i regions que dibuixava la Constitució i s’obria el procés per a que hi hagués 17 autonomies i 2 ciutats autònomes, era el “café para todos” i Catalunya ja no era més una regió com qualsevol altra d’Espanya. Una mica més tard, l’any 1982, després del 23 F els partits espanyols aproven la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonòmico, la qual serà declarada  en bona part inconstitucional per un Tribunal Constitucional que encara es creia que era un òrgan independent. Arribat al govern, Felipe González ordena els seus que deixin d’utilitzar l’expressió Estat Espanyol, arborant el mot España com una bandera, al temps que abandona tot federalisme.
 
Mai no oblido una cara. Però en el seu cas estaré encantat de fer una excepció
 
Després d’anys de govern socialista, l’antiga i neofranquista Alianza Popular s’havia refundat i ara com a Partit Popular va guanyar les eleccions del 1996 amb Aznar al capdavant, de primer per una curta majoria el que el va fer parlar català en la intimitat, declamar versos de Verdaguer amb una pronunciació que semblava una barreja de tibetà i romanès, i va permetre que el cove Convergent s’omplís fins el cap d’amunt de peixos. Però després, amb la seva majoria absoluta, es va destapar i va mostrar la seva veritable cara, espanyolista i amb pretensions d’estadista mundial. Mentrestant, uns i altres anaven buidant de poder econòmic el nostre país, concentraven les seus de les grans empreses a Madrid i el nostre dèficit fiscal s’incrementava dia a dia.
 
Ell pot semblar un ximple i actuar com un ximple. Però no es deixi enganyar, realment és un ximple.
 
El PSOE, en una lluita aferrissada entre José Bono i Rodríguez Zapatero, va elegir com a candidat aquell xicot que havia rebut el suport decisiu dels socialistes catalans, un lleonès que prometia una renovació del partit i reprendre de debò el discurs federalista que sempre havia constat en la seva ponència política. Poc temps després el govern del Partit Popular queia després que Aznar provés d’enganyar-nos amb l’atemptat d’Atocha de Madrid i que els “hilillos de plastilina” haguessin empastifat de mala manera el nord de Galícia.

Publicitat

A qui creurà? A mi o els seus propis ulls?

Amb aquell nou govern i amb un President espanyol que havia cridat alt i fort que “Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya” ens embarquem en el nostre darrer intent d’encaix a Espanya, el qual va ser objecte d’unes retallades prèvies fent uns cafès a la Moncloa entre Zapatero i Artur Mas, unes retallades posteriors en mans d’Alfonso Guerra i els seus nois i una campanya mentidera i xenòfoba del PP. I els socialistes anaven mirant cap a una altra banda al temps que cap dels artistes i intel·lectuals espanyols que surten per qualsevol bona causa ens va fer el més mínim costat.

La part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part i la part contractant de la primera part serà considerada en aquest contracte…. Escolti, perquè ens hem de barallar per una tonteria com aquesta? La tallem.
Si, és massa llarg. Que ens queda ara?
Més de mig metre encara. Diu ara, la part contractant de la segona part serà considerada com a part contractant de la segona part.
Això si que no m’agrada gens!
Que hi troba?
Que mai segones parts van ser bones. (i segueixen estripant trossos del contracte fins que en queden 2 dits).

Una gent que fa temps que haurien d’haver-se renovat però que encara ocupaven el Tribunal Constitucional van dictar  una sentència final contra, ho podem dir així, aquell desgraciat text que ens va fer perdre bona part del nou Estatut i va afectar durament la interpretació del que ja teníem.

La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer una diagnosi falsa i després aplicar els remeis equivocats.

I amb tot això arriba la crisi, després d’anys de creixement exclusivament fonamentat en l’especulació immobiliària i sense que ningú, ni uns ni altres, haguessin propiciat una diversificació de l’economia espanyola ni previst res de res. I aquesta crisi   arrossega en la seva caiguda l’economia catalana molt més complexa i centrada en l’exportació. Amb tot això, aprofitant l’avinentesa es van llençant els estalvis de l’Estat amb Plans E, 400 euros, amb polítiques econòmiques erràtiques, etc. fins trobar-nos endeutats i a punt de la intervenció.

Pagar el compte? Quin costum tan absurd?

Mentre a Catalunya se li va prenent un 10% de la seva riquesa cada any, l’Estat no executa les obres previstes, segons indica el propi Conseller del ram no s’ha licitat més que un 28% i executat ja ni els hi explico, i quan es demana el pagament del Fons de Competitivitat, mil i escaig milions al cap i a la fi diners nostres, l’Estat s’hi nega amb un trist paper dels socialistes catalans.

El secret de l’èxit és l’honestedat, si pots evitar-la dona’l per fet.

Mentrestant el partit que ara està a punt de pujar al poder es va omplint de glòria, especialment als Països Catalans, sent el protagonista de molt casos de corrupció. Cas Palma Arena, Andratx, Túnel de Sòller, Fabra, Gürtel, etc, encara que de molts d’ells se n’escapa perquè es triga tant que el delicte ha prescrit. Però això no l’afecta ni poc ni molt, tan mesella és ara la nostra societat.

Només hi ha una manera de saber si un home és honest: Pregunta-li i si et respon que si ja saps que és un corrupte.

No sé la de vegades que han proclamat la seva innocència presidents com Jaume Matas o Paco Camps.

És millor romandre callat i semblar un enze que parlar i resoldre el dubte definitivament.

I ara tot sembla indicar que ens arriba un senyor originari de Galícia, gris com un altre gallec que ens va governar “manu militari” fa anys, que segueix sense explicar el que farà però que es presenta amb un programa que ens parla d’unitat de mercat, el que significa la pèrdua de les competències econòmiques de les autonomies, homogeneïtzació de serveis a la ciutadania, el que significa la pèrdua de competències en serveis socials i sanitaris i la uniformització de l’ensenyament amb el que ja ens podem anar acomiadant de la normalització lingüística, com ja han fet ells amb sanya a les Balears, i de la immersió a l’escola.

Encara que, com pinten “bastos” a l’economia mundial i vet a saber com anirà tot i que ens reclamaran els mercats d’aquí un temps, provablement acabi dient allò que ja ha dit moltes vegades:

Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden en tinc d’altres.

El veritable amor només es presenta un cop a la vida…. i desprès ja no hi ha qui se’l desempallegui.

I ara a més tenim un perillós panorama a casa nostra, Convergència i Unió governa a Catalunya, les Diputacions de Barcelona i Tarragona i a l’Ajuntament de Barcelona, i paro aquí, amb el suport del Partit Popular i això ha estat un dels factors de legitimació d’un partit que sempre havia estat secundari en el nostre escenari polític.

El problema és que els càlculs li han fallat. CiU comptava amb que el PP no obtindria una majoria suficient a Madrid i que els necessitarien per a governar “quid pro quo”. En canvi ara tot sembla indicar que el PP obtindrà una majoria absoluta aclaparadora i podrà comptar, a més, amb d’altres suports, Coalición Canaria, Unión Progreso y Democracia que en temes nacionals els faran costat en tot i per tot i qui es trobarà lligada de peus i mans serà Convergència si vol seguir governant a Catalunya.

Papa, l’home de les escombraries és aquí……. Doncs digues-li que avui no en volem.

L’Estat espanyol és al punt de mira dels especuladors i així amb l’excusa de la crisi veurem com els socialistes donaran el seu suport a la laminació de tot el que signifiqui competències autonòmiques, ja ho han fet governant ells i ja saben allò que deia en Josep Pla, que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Per desgràcia el nostre Parlament no decideix res que valgui veritablement la pena i on es prenen les grans decisions és a Madrid i encara ens cal ser forts allà, per a plantar cara, per a deixar clar que volem marxar. Sense menystenir a ningú, correm el perill que quan un cop més Espanya es vegi qüestionada internacionalment tinguem una situació semblant a aquest diàleg::

–      Senyor aquesta dona és la meva esposa. S’hauria vostè d’avergonyir!!
–      Si aquesta senyora és la seva esposa es vostè qui se n’hauria d’avergonyir!!

Toquem el dos o, a part de tot, ens veurem arrossegats en la seva caiguda. No ho dubtin Espanya és crisi, no sé si m’explico…..

Fins i tot un nen de 5 anys ho entendria. Ràpid, que em portin un nen de 5 anys !!!!!

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut