Quin gir a fet el país envers el seu futur!. El passat 11 de setembre el poble català va donar tota una lliçó d’unió, generositat i sobretot de maduresa democràtica. Un poble que va deixar aparcades les seves diferències i en massa va entonar un únic clam alt i clar, INDEPENDÈNCIA. Deixant clar qui tè la clau del país, el poble Català. I això queda palès amb el cop de timó que el Molt Honorable a tingut de fer abans que el tsumani d’almenys 1.500.000 de persona li passes per sobre. El posterior desencontre produït en la reunió amb el president espanyol, amb un resultat esperat per a tothom… excepte per la ingenuïtat presidencial. Evidencia per enèsima vegada el menyspreu espanyol cap a tot el que sigui català, aquest cop recaient en la figura del President de la Generalitat. L’han fet tocar de peus a terra amb l’avortament del pacte fiscal i ara ens disposem a posar punt i final a una destructiva dependència de segles. Eufemismes fora, cal marcar d’una vegada per totes, un objectiu clar i posar rumb cap un estat propi.
Ara li toca a la nostrada classe política fer el pas, arremangar-se i posar-se a treballar d’una vegada per totes. Tenen el deure de deixar aparcades les disputes partidistes de patí de jardí d’infància, i centrar-se en la construcció d’un estat. On ningú hi sobre i tothom fa falta. El nivell exigit per a tal empresa, posa en evidència que només una irrisòria part de la cambra parlamentària actual, sent molt generosa, estar capacitada per estar a l’alçada de les circumstàncies. Per sort, no tot s’acaba en 135 seients. Ara és l’hora de deixar de practicar l’onanisme político-partidista i practicar la generositat en un govern de concentració nacional, amb tot el que això implica.
Pel que fa a la nostra burgesia catalana, ha de tenir ben clar que el poder de decisió la té únicament els ciutadans de Catalunya, els agradi o no. O potser en un estat independent no els interessaria continuar fent negoci ?, a mi en sembla que tot el contrari. Potser els hi agradaria més continuar lligats amb un estat en fallida com l’espanyol, perdoneu però s’ha de ser molt ruc. La por és un argument molt primari i pobre per un poble ja madur, i en un poble com el nostre que a manifestat la voluntat de ser un estat dins Europa no se’l pot infravalorar. L’estat Català garanteix sobradament (mireu el gran nombre d’estudis realitzats de solvència contrastada) l’èxit econòmic.
Arribats aquest punt nosaltres com a poble no ens podem arronsar i deixar-ho tot a mans de la classe política, hem d’estar alerta i sortir al carrer quan calgui, això si, quan sigui necessari i no dictaminat per qualsevol il·luminat patriòtic, amb ganes de ser el pare de la pàtria. Hem de tenir en compte que estem en un moment transcendental en la nostra història col·lectiva i que com la flor de l’atzavara pot només aparèixer una vegada a les nostres vides.
