Avui he anat al metge, metgessa per ser més exactes, i en veure el bronzejat que lluïa li he preguntat si havia estat de vacances. Sí – ha respost – quatre dies a la platja i quatre dies a Alemanya, visitant la seva filla.
Com fa temps que ens coneixem, i m’aguanta com a pacient, ha volgut aclarir-m’ho una miqueta més. “És que la meva filla treballa a Frankfurt, és doctora com jo, saps? “– m’ha dit – “se’n va anar a treballar amb el seu marit, que també és metge”.
Això m’ha fet pensar. El meu millor Amic, així en majúscules (ens vam conèixer a parvulari, amb la bata de “ralladillo” típica dels escolapis) té dues filles. Una, sociòloga, sempre ha treballat a “Europa”: França, Itàlia, Anglaterra. L’altre, publicista, després d’un llarg període de “becariat” a Barcelona, se’n va anar a treballar a Alemanya, amb la seva parella, enginyer industrial. Després a Anglaterra.
Un altre bon amic, també amb dues filles curiosament, es troba en la mateixa situació. Una filla, que ha fet comunicació audiovisual, la té a Bilbao i l’altre, especialista en psicologia infantil, a Toronto, també amb la seva parella, també enginyer industrial.
He continuat refrescant la memòria pensant en coneguts i familiars i el resultat és esfereïdor. És com un “comunicat de guerra”, un llistat de baixes, de gent que ja no hi és: Desapareguts.
Quantes famílies a Catalunya estan igual? Quantes tenen familiars, parents, amics, coneguts, companys, que han marxat fora de Catalunya per treballar?
Si marxar és trist, si veure com els teus conciutadans han d’emigrar per guanyar-se la vida és trist, encara ho és més quan els que marxen son els joves més preparats: el futur del País.
Amb un atur juvenil proper al 53%, el primer trimestre de l’any, què podem esperar? Alhora em pregunto: si els més preparats per estudis o formació professional marxen, qui farà de metge? Qui de mestre? Qui d’advocat? Qui de funcionari? Qui de tècnic? Qui de torner fresador? Qui d’electromecànic? Qui de polític o periodista?
Espanya s’encamina al col·lapse econòmic i a la fallida. Un president del govern, progressista, ho va dir fa anys: “Espanya està destinada a ser la Florida d’Europa”. Que traduït vol dir: un país de serveis i cambrers perquè vinguin els jubilats europeus. D’hotels, bars, restaurants i l’Eurovegas, de sol i platja, en el qual la industria i/o el teixit industrial de les PIME no hi té cabuda ni futur. I així estem ara.
Hem format els nostres joves, a costa de molts impostos, i quan els tenim preparats els obliguem a marxar per tal que altres “societats” es beneficiïn de la seva formació, del seu treball. Encara més patètic i penós és que el nostre “autogovern autonòmic” no hi pot fer res. No pot fer les lleis, no pot disposar dels diners dels impostos, no pot fer polítiques actives per evitar-ho. Seguim lligats a un Estat foraster que ens sagna econòmicament, culturalment i generacional.
Diuen que cada poble té el que es mereix. Ara tenim la que pot ser l’última oportunitat. Només un Estat propi, la República catalana, ens permetrà capgirar la situació i redreçar-la.
Jordi Bages-Querol. Membre del comitè executiu del Cercle Català de Negocis
