- Publicitat -
Un efecte dels 300 anys sense estat, ni govern, ni capacitat legislativa és l’efecte de mimetisme que patim els catalans respecte a la manera de fer espanyola i que ens porta a acceptar i adoptar com a pròpies formes o costums totalment alienes al nostre tarannà.
En aquest cas em refereixo al Documento Nacional de Identidad (DNI.) obligatori per a tots els ciutadans espanyols.
Amb el desig per dotar-nos d’estructures pròpies, i abandonar les espanyoles, adoptem el model de l’Estat del qual ens en volem desfer sense cap reticència, ni tan sols qüestionant-nos si el seu model és vàlid o correcte per a Catalunya, si va en contra de l’esperit que va permetre’ns dotar-nos d’un Parlament i unes lleis absolutament revolucionàries i avançades en l’Europa dels segles X i XI, lleis hereves del dret romà.
Qui s’ha preguntat per què és necessari un Document Nacional d’Identitat (DNI.), amb el nom directament traduït del castellà, al nou Estat català? Per quins motius volem que sigui obligatori? Què aportarà? Per a què serveix realment?
El dictador Franco va imposar la seva obligatorietat l’any 1944 com un mitjà de control de la població. L’any 1976 l’Estat amplia l’edat i el fa obligatori a partir dels 14 anys. Tots els ciutadans de l’Estat estem fitxats i controlats de forma preventiva i ara amb el nou document electrònic, dotat d’un xip, les possibilitats de control de l’Estat sobre els individus és infinita. Això és el que volem pels ciutadans de la República catalana?
Si fem una ràpida ullada als estats on és obligatori algun tipus d’identificació podem observar un fet curiós: són estats que fa pocs anys eren dictadures totalitàries, o encara ho són, o que tenen un passat ple de pronunciamientos i cops d’estat militars. En aquesta llista (sense ser exhaustiva) podem trobar, a més d’Espanya, països com Alemanya, Itàlia, Rússia, República Popular de la Xina, Portugal, Cuba, Sudàfrica, Israel i els estats del centre i el sud d’Amèrica. Tots amb un passat recent, o present, de control de la població i de privació de les llibertats més fonamentals.
També és curiós que si busquem els països (sense ser exhaustius tampoc) on els seus ciutadans no son fitxats preventivament trobem Dinamarca, Irlanda, Australia, Canadà, els Estats Units i el Regne Unit, majoritàriament de cultura anglosaxona, i el Japó.
Hem de començar a pensar amb mentalitat d’Estat. Però el nostre, el català, no una mala còpia. Lluitem per la llibertat col·lectiva, que sense les llibertats individuals no és possible.
La Pàtria som els homes, cal crear una Pàtria a la mida d’homes lliures.
Jordi Bages-Querol. Membre del comitè executiu del Cercle Català de Negocis.
Publicitat
