El duc de Suárez, el gran peó

Davant la mort d’un polític poderós o, almenys, que va disposar de “poder”, és habitual veure com els seus adversaris més acèrrims el lloen i el magnifiquen, com si glorificant la seva figura, ells, adversaris generalment mediocres, superats pel mort, puguin xuclar i apropiar-se de part d’aquesta suposada glòria, i aleshores no semblar tan poca cosa, tan insignificants.
 
És la sensació que tinc, que sempre he tingut, quan escolto parlar del duc de Suárez. Els dubtes em venen de lluny. Adolfo Suárez González fou un polític que va jugar un important paper en la història d’Espanya, però sempre he pensat que fou més un peó (molt hàbil això sí) que un gran estratega.
 
Governador civil, director general de Ràdio Televisió Espanyola, ministre Secretario General del Movimiento. El que és del tot segur és que fou un polític fidel al règim del general Franco, del que era un admirador i servidor modèlic. Igual que és del tot segur que quan van bufar els vents del canvi, l’aparell del poder franquista, polític i econòmic, no podia fer màxim responsable del Movimiento un personatge dubtós de la seva absoluta confiança. Eren moments d’incerteses, de posar en marxa el atado y bien atado del Caudillo, i necessitaven algú que fes possible la transición. Necessitaven un actor pel gran guinyol que preparaven.
 
L’operació reforma, o modélica transición, no va ser altra cosa que el que diu el seu mateix nom: reforma. Les èlits del poder eren molt conscients que un cop mort el dictador Espanya seria molt ben rebuda a Europa i al “món occidental”. Només era necessari un petit canvi formal: convertir el règim sorgit del victoriós cop d’estat del 36, règim dictatorial que en les seves acaballes encara tenia prou força per afusellar dissidents polítics, en un sistema democràtic homologable als països de la CEE. Reformar les estructures de poder, que tot canviés per tal que no canviés res.
 
Aquí és on apareix Suárez. Un cop desaparegut Carrero Blanco, home poc propens a entendre les “servituds“ de la democràcia, i mort el dictador al llit, és el moment de consolidar l’estructura de poder a l’Espanya dissenyada pels franquistes, és la gran oportunitat de negoci per a les seves èlits econòmiques.
 
Espanya havia de ser una democràcia europea integrada a la CEE i a l’OTAN. Per tant, s’havien de fer reformes polítiques i legals, canviar de dalt a baix la constitució, legalitzar els partits polítics i sindicats, consolidar la figura del successor designat a dit pel dictador i fer les reformes econòmiques imprescindibles per tal que el “nou” règim fos acceptat a Europa.
 
És sota aquesta perspectiva que dubto quan aquests dies escolto lloar la valentia de Suárez per legalitzar el Partido Comunista de España. Valentia? No: obligació. En totes les democràcies europees els partits comunistes eren legals. A més, era la millor manera de tenir-los controlats, de forma pública, sense fer mal.
 
Més lloances. El seu control de l’exèrcit i dels sectors més ultradretans. Lògic, per això el van escollir. Qui podia garantir que no es traïa el legado del Generalísimo? Qui podia tranquil·litzar els sectors més antidemocràtics?  Senzill: el Secretario General del Movimiento, garant de la puresa ideològica. Perquè ens entenguem, el seu càrrec era còpia del responsable en cap de les camises negres de Mussolini.
 
Més. Consolidació de la figura del successor en la Jefatura del Estado, el rei, com a màxim garant de la nova democràcia, com abans ho havia estat Franco. En aquesta tasca va rebre l’adhesió incondicional de les forces polítiques acabades de legalitzar. Van claudicar esperonades per un futur d’esplendor, de futures possibilitats de poder polític i econòmic, i van contribuir decisivament a la reforma. Tant de les reformes polítiques com de les econòmiques.
 
I encara, gran audàcia i valentia de Suárez? No: simplement un polític sense escrúpols, bon gestor de la feina encarregada i hàbil conductor del guió que els poders reals del franquisme li havien encomanat. L’única valentia, que no era al guió, va ser el reconeixement de Josep Tarradellas. Reconeixement forçat pel milió de catalans que  l’11 de setembre de 1977 vam omplir Barcelona, engalanada en la seva immensa majoria amb senyeres i domassos als balcons,  per demanar el restabliment de la Generalitat, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932. Tal vegada va demostrar més habilitat que valentia. Va parar el cop i va desviar i controlar la situació amb el café para todos.
 
Però amb el seu reconeixement del legítim successor del President de la Generalitat afusellat “pels seus”, Suárez va fer l’únic reconeixement implícit de la legalitat republicana i, per tant, de la seva pròpia il·legalitat.
 
Els demòcrates no li devem res al duc de Suárez, com probablement tampoc els devem res a les “grans figures” de la transició. L’aparell de l’Estat franquista va passar integrament al nou Estat democràtic, sense depuracions ni exigències de justícia. La policia, l’exèrcit, la justícia, l’administració, només van canviar d’insígnies: a la bandera hi van canviar l’àguila per la corona. El poder econòmic i polític que ho sustentava i controlava va continuar igual i, gràcies a Suárez, amb un esplendorós futur.
 
Hem de recordar que la societat espanyola, i la catalana, estava cansada, submisa, espantada. Tenia motius per estar-ho. La modélica transición española va costar més de 700 morts.
 
Jordi Bages-Querol.Membre del comitè executiu del Cercle Català de Negocis