Partir peres (amb Espanya)

Partir peres amb Espanya serà una tasca descomunal i extremadament complicada, sobretot per a Espanya o pel que quedi d’ella, que ja us avanço no serà gran cosa. No m’estic referint al procés d’independència en sí mateix, sinó al repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol una vegada Catalunya hagi assolit la plena sobirania. D’entrada, Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius. Però al mateix temps, Catalunya no està obligada a arribar a un acord amb Espanya sobre el repartiment del seu deute. Ambdós acords són intrínsecs l’un de l’altre, formen part d’un tot que el Dret Internacional anomena successió d’Estats en matèria de repartiment de béns i deutes de l’Estat, sobre el que predomina el principi d’equitat; com diuen a les espanyes assistirem a “una merienda de negros”.
 
«Escolta Espanya…!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innumerables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer, per que Espanya no pot assumir el seu propi deute ni farta de vi menys encara sense Catalunya. «On ets Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon, per que Catalunya sí és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que l’hi pertoqui (que al CCN ja tenim calculada). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure». Tercer, per que davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps… i “ferreros rocher”. No cal que ens precipitem, mentre és Espanya qui es precipiti. Catalunya no ha de tenir cap presa en arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement per que no els necessita; a menys es clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.