Fi de festa

(Publicat a “El Punt Avui” el 11-Jun-13)
Fa uns anys, un amic argentí extremadament capaç i treballador, fundador i propietari d’una empresa de software amb productes d’èxit a tot el mon, em va explicar que emigrava amb l’empresa i la família. Cal dir que aquesta persona era molt sensible socialment, molt participativa, molt despresa, i per a la qual el lucre personal o empresarial no era de cap de les maneres un dels seus motors. Em va explicar que, bàsicament,  no volia que el seu fill creixés a un país a on tot es trobava sempre a l’albir del govern de torn, a on la política era fonamentalment entesa per al lucre i promoció personal, a on el frau i trencar amb les normes col·lectives per al profit individual eren la norma i a on, qui no ho feia, era fins i tot mal vist, o pres per babau. Llavors, una tal decisió em va provocar un gran impacte i vaig pensar que allò no podia ser res més que el principi de la fi per a l’Argentina, trigués més o menys a arribar. Després he conegut altres argentins que han emigrat per sempre del seu país per raons similars.
 
Fa poc, un altre amic, aquest català, però d’un perfil personal molt similar, m’ha comentat exactament el mateix, però respecte a Catalunya: no vol que els seus fills creixin aquí. Aquest amic, doctor en la seva disciplina, també ha creat del no res una empresa de tecnologies de la informació, que ha rebut diversos reconeixements internacionals a la innovació.
 
I se’n vol anar perquè entén que el nostre país, de forma majoritària, o com a mínim en una proporció excessivament nombrosa, ja no entén que l’esforç sigui un component indispensable del progrés personal, i ni l’estimula ni el protegeix; ni entén que s’ha parlar també de deures, i no només de drets; que obstaculitza l’emprenedor amb tota mena d’obstacles i foteses, manta vegades amb una finalitat real merament recaptatòria a través de multes, taxes i tributs, només grollerament dissimulada; que té un medi ambient a on hi ha una predominança excessiva de l’enveja, però de la perniciosa, de la que pretén igualar a tothom per baix, a base de tallar les cames, i si convé el cap, als que sobresurten, en comptes d’estimular l’esperit d’emulació; i, abreujant, perquè té una classe política amb un nombre molt massa excessiu de casos de corrupció i amb unes reaccions insultants en els comptats casos en que la justícia arriba a conclusions inapel·lables.
 
A l’exigència ètica de treballar per una societat millor, amb totes les incerteses i indefinicions que acompanyen una tal tasca, es contraposa un altre mandat extremadament clar i definit: el de procurar als propis fills el millor futur possible, en el qual puguin créixer i desenvolupar-se al màxim com a persones i membres útils d’una societat que sigui el màxim de justa i ètica possible. La tria entre aquests dos mandats, potser contradictoris o potser només percebuts com a tals, serà diferent per a tots i cadascun de nosaltres, en funció dels nostres recorreguts personals, i en qualsevol cas, no serà criticable.
 
Darrerament, el nostre país ha experimentat una notable emigració de professionals preparats perquè aquí no troben feina i, abans, havia vist l’emigració d’investigadors de primera línea, que se n’anaven a fer la recerca que aquí no podien fer. Però aquestes emigracions, pel seu component d’inevitabilitat, per a mi són molt diferents d’una en que la gent se’n va perquè han perdut la fe en el futur de la nostra societat. Sempre he cregut, i crec, que el nostre país podrà assolir la seva independència i, amb l’esforç col·lectiu, progressivament assolir un país i un futur millor per a tots a pesar de tots els obstacles interns i externs amb els que ens puguem enfrontar. Però amb una condició: que pugui disposar de la capacitat de treball, la creativitat i l’esforç de tots els seus components. Si els més preparats, els més capaços, llencen la tovallola, llavors d’aquesta no ens en sortirem.
 
Fa temps que vivim una degradació permanent de la vida pública i ara es fa evident que hi ha maneres de fer que són incompatibles, com l’aigua i l’oli, i que quan una predomina molt, acaba expulsant del seu interior l’altra, tal i com el nostre cos encapsula i expulsa els elements que li són extranys.  Hem permès o tolerat una progressiva argentinització del nostre país, i ara la festa s’ha acabat, i ens trobem cruament havent de triar, tots i cadascun de nosaltres, de pressa i de forma contundent, si, pel que fa al contingut ètic i el respecte a la cosa pública del nostre país, volem ser com els països nòrdics o anglosaxons, o si volem lliscar, suau i irreversiblement, cap a l’argentinització total.